diumenge, 26 de juny del 2011

Crevillentins a les Hèbrides, crònica breu del viatge a un país cèltic.

 Aquest article va ser publicat a la revista El Tempir, any 2004, pàgs. 64-65. Aprofite per agrair a la redacció d'aquesta revista, indispensable a les terres del sud, i en especial al meu amic Joan-Carles Martí, l'oportunitat que sempre m'han donat de publicar-hi, en especial el meu primer treball, sobre el parlar de Crevillent.

Fa ja un grapat d’anys un bon amic, en Joan-Lluís Monjo, folklorista excel·lent de Tàrbena, em va deixar un disc de vinil de música popular de les illes Hèbrides, enregistrat per la discogràfica Harmonia Mundi. El misteri i la bellesa d’aquelles veus, que cantaven i recitaven en una llengua per a mi incomprensible, i la màgia del grinyol de les cornamuses, em van captivar durant molt de temps. Pertanyien a una cultura en extinció, desconeguda per complet a la meua redor.
L’estiu passat vaig poder acomplir un vell somni: visitar Alba (Escòcia), un dels últims reductes del món cèltic, i en concret les Hèbrides, refugi de les últimes veus del gaèlic. La primera escala del viatge que vam fer, la dona i jo, va ser a Glaschu (Glasgow), on tan sols vaig trobar gaèlic a la retolació de l’estació de ferrocarril de Queen Street, a banda d’un lacònic Fàilte (‘benvinguts’) a l’emblema de l’oficina de turisme. Com calia esperar, cap altre testimoni visible de gaèlic em va eixir al pas en aquesta urbs fascinant, tot i que després me n’assabentés que aquí precisament hi ha la concentració més gran de parlants al món, prop de 6000, procedents de les zones rurals d’Escòcia, i evidentment diluïts entre la gran massa d’anglòfons. Una visita a la botiga de llibres en gaèlic del Comhairle Nan Leabhraichean (The Gaelic Books Council), em va servir per a comprar una gramàtica, un curs d’autoaprenentatge i bona mà de llibres sobre folklore i música popular.
Després d’una estada breu a la capital, Dùn Èideam (Edinburgh), vam fer cap a les Hèbrides. Des de Glaschu un autobús ens va dur cap al nord del país, travessant un paisatge esquitxat de llacs, d’una verdor i una bellesa difícil de expressar en paraules. A Inbhir Nis (Inverness) fem transbord per a arribar a Ulapul (Ullapool), on hem d’agafar el ferri de la Caledonian MacBrayne. Ulapul és un poblet mariner de cases blanques, on els carrers estan ja retolats en bilingüe, gaèlic-anglés. Tres hores més a través de l’Atlàntic i desembarquem a l’illa de Leòdhas (Lewis).
El punt d’arribada és el port d’Steòrnabhag (Stornoway). Aquí trobem rètols en gaèlic a tot arreu. Un cartell en forma d’auca, amb un Calum (Malcolm) per protagonista, avisa els pagesos i ramaders dels perills d’una actuació inadequada al camp. Il·lusionat com era per sentir parlar aquelles gents en la seua llengua, els primers dies van ser decebedors: únicament anglés al nostre voltant. Certament, ens havien avisat que potser a aquest poble, el més gran de l’illa, ens seria més difícil de sentir gaèlic.
Com que els rètols de les esglésies anucien oficis en gaèlic, al vespre del diumenge, sota una pluja persistent, entrem a un temple a viure la cerimònia. Els hòmens amb vestit fosc de jaqueta i corbata, les dones amb barrets amb llaç i faldilles llargues, tothom amb el llibre de psalms a la mà: semblem traspassats a un altre temps. La mitjana d’edat dels assistents és la seixantena, i tots parlen en gaèlic, per fi! Un pastor fa acte de presència i comença un sermó melòdic en gaèlic. De sobte un home enceta un càntic i tot l’auditori li fa els cors: se’m fa difícil de transmetre-us la sorpresa i l’emoció intensa que em provocaren aquelles veus, que modulaven paraules sonorament belles en una tonada amb més de tres cents anys de tradició. A l’eixida del temple, sota els paraigües, els assistents ens saluden i s’interessen per la nostra procedència amb una amabilitat i un caliu humà exquisits.

Retolació en gaèlic a una cruïlla de camins.

Nenúfars
Els dies següents ja sentim gaèlic arreu, però mai entre el jovent d’Steòrnabhagh. Abillats d’hivern en ple agost, amb un cotxe de lloguer i conduint per l’esquerra, entre estuaris vorellats d’alga vermella, llacs grisos i erms amerats, coberts d’una espessíssima catifa de torba xopa, durant dues setmanes recorrem tota l’illa de Leòdhas i na Hearadh. Els camps estan sembrats d’impressionants megàlits solitaris i cercles de pedra de temps immemorials. Vells cementiris i velles ruïnes ocupen miradors privilegiats. Entre penyassegats fora mesura s’obren platges de sorra blanquíssima. Ovelles de llana blanca i rostre negre omplen tot el paisatge, impassibles davant el poc trànsit que circula pels camins: aquí la vida té un altre ritme. De la llana d’aquestes ovelles viu bona part de l’illa, i també del mòine, la torba negra com la sutja que els illencs tallen del sòl de terra en forma de maons.

Clach an Truiseil, al llogaret de Baile an Truiseil



Ceann Hulavig
 


Turusachan, Calanais, "l'Stonehenge de les Hèbrides".


Els pobles són llogarrets diminuts, on el passat pobríssim es mostra a tot arreu en les runes allargassades de pedra fosca de les taighean dubha (‘cases negres’), habitança tradicional de les Hèbrides. La toponímia està tota senyalitzada en gaèlic i així podem llegir el nom autèntic d’aquests llocs. I per tot arreu, trobem l’amabilitat extrema dels nadius, amb qui parle sempre que tinc ocasió. Habitants tan humanament càlids com gèlida és la seua terra. Amb un anglés ben pobre els demane sempre el mateix: que em parlen en la seua bella i vella llengua, que em diguen els noms de les pedres, dels animals, de les eines, dels tossals, dels poblets.

Taigh dubh ("casa negra") restaurada i mantinguda per a ésser visitada per Historic Scotland, la núm. 42 d'Arnol. Si voleu sentir en Iain parlar en la seua llengua materna: http://www.youtube.com/watch?v=WZ9mxpsu4hg i http://www.youtube.com/watch?v=q5jXjMmJtWA&feature=watch_response

Certament, l’hospitalitat d’aquest poble és admirable. Un ramader, una mestra jove d’escola rural —hi ha, tan sols en l’ensenyament primari, una doble línia en anglés i gaèlic—, un avi venerable, cantor de psalms els diumenges al temple, una dona amb botes i mocador al cap que recull el mòine al bell mig del camp, el guia d’un poblet tradicional, restaurat i habilitat com a museu... tots em responen amb paciència mentre enregistre els seus rostres i paraules en vídeo. Realment la captivació d’aquesta terra ens arriba al moll dels ossos. La fascinació que la seua llengua i cultura em provoca m’hi farà tornar. I la seua fragilitat, que fa estremir.
A l’oficina d’Steòrnabagh per a la promoció del gaèlic parle amb dos jóvens i un home gran, que em fan preguntats sobre el català i escolten atentament les meues explicacions. Quan aproxime una xifra sobre el nombre dels nostres parlants, tots tres somriuen; això no és una llengua minoritària!, em diuen: ja voldrien ells per a si els nostres trists milions. Efectivament, les circumstàncies del gaèlic no són les mateixes que les del català, però la davallada esfereïdora de la llengua dels escocesos —de ser la parla de bona part d’Escòcia a començaments del segle XX, a la seua reclusió a les zones més inhòspites, de prop d’un milió de parlants a menys de 70.000 en cent anys— ens ha de fer reflexionar i aprofitar al màxim els recursos i mecanismes amb que podem contar per salvar-nos la llengua. La tristor d’una cultura que mor com la gaèlica és indescriptible. Però encara ara estem a temps de viure-la. Visiteu el país dels celtes. Nosaltres ja el duem al cor per sempre.

Imagineu-vos les aigües de l'Atlàntic Nord en plena tempesta, una gran maror batent contra les roques de la costa d'Escòcia, i els vells mariners celtes lluitant contra el mar.

També aquí hi ha les platges de sorra més belles que mai he vist. Quina sort, que hi faça tant de fret!
Alba gu bràth!























   

divendres, 24 de juny del 2011

Mala educació, de qui?

Anem sovint a Elx, gairebé una volta o dos per setmana. És una ciutat preciosa, no crec exagerar si dic que una de les més belles del món. No perdeu mai l'ocasió de visitar-la. Nosaltres tenim la sort de viure a una desena de quilòmetres. Té també una gran oferta de llocs d'oci i de parquets per a les criatures. Avui, com fem sovint, hi hem sopat, la dona, la filla i jo; el lloc es diu "La Sabata" i sempre està ple, amb la gent com a figues en quintars; és a un barri que sembla nou de trinca, que la gent coneix com a sector Cinco.

Quant ja ens faltava poc per a acabar, hi ha entrat un grup de persones que han segut al costat d'on som nosaltres. Eren un matrimoni gran, de la seixantena, un altre matrimoni entre els quaranta i els cinquanta i una dona sense parella més jove. Mentre seuen els sent parlar, a la meua esquena, en valencià, amb molta naturalitat. Trobar nadius a Elx sempre és d'agrair. No tots, però com a mínim dues persones del grup el parlen. S'acosta a saludar-los un home jove, que es dirigeix a ells també parlant en valencià amb molta confiança, tot fent broma sobre un número de rifa que deia que li anava a tocar. Després se'n va.

Quan ja li han demanat a la cambrera el que volien, s'enceta una conversa, o més bé un monòleg, de la dona més jove. Estem a l´època de les reclamacions de notes als instituts i és un d'aquells milions de converses semblants que es reproduiran a tot arreu. No ho puc sentir tot, encara que sóc molt a prop, però sembla que li han preguntat per les notes del fill o la filla, perquè diu, parlant alt i clar en castellà, que li han suspés la física i química i el valencià. Aleshores la dona s'ensanguina, perquè, diu, havia anat a parlar al centre, i diu que la professora de valencià: (aprox.) "me hablaba en valenciano, y yo le hablaba en castellano, y ella me continuaba hablando en valenciano, y yo otra vez en castellano, y yo iba a decirle que no la entendía, por no mandarla a la mierda." I després sembla que una altra persona del centre, no he sentit bé, però potser tutora o cap d'estudis, ens podem imaginar que per suavitzar la tensió de la conversa, diu que s'ha interessat per la família d'ella, si era de tal o de qual, i que això tampoc li ha parat bé (com no?). La dona parlava aquest catellà amb substrat fonètic valencià, anava amb familiars o amics valencianoparlants i era de família d'Elx. A més, havia aguantat la conversa de la mestra contestant-li els arguments. No tenia, doncs, cap problema de comprensió de la llengua.

Jo ja no sentia més. La sang em bullia al cap, i mira que he vist, he viscut, he sentit i he llegit mil voltes coses semblants. Però, roden roden, és sempre el mateix. Aquesta gent pateix de: insensibilitat absoluta pels demés i manca d'educació (estava dient això a persones més grans, que parlaven valencià com a llengua materna); creença ferma i inqüestionable en la superioritat del seu canon cultural, de la seua llengua, per tant racisme (¿Per què l'altra havia de canviar de llengua?¿Per què no canviava ella, o, com a mínim, per què no continuava cadascuna en la seua, si l'entenia perfectament?); perea absoluta, per ser incapaç, després d'anys i panys, d'articular mitja parauleta en valencià; ús de la mentida, perquè volia dir-li que no l'entenia i no era cert, o de la violència i el menyspreu, perquè l´hagués volgut manar a la merda; covardia, ja que no ho va fer, segurament perquè pensava que la seua interlocutora seria tan roïna com ella, i capaç de suspendre son fill o filla en setembre de bell nou. A més a més, com ja vaig escriure en altra ocasió, el boc expiatori és sempre la baula més rovellada de la cadena, en aquest cas el valencià: la dona, enutjada com un titot, com no vol pagar-la segurament amb la incompetència de son fill o filla, carrega contra el valencià. Del docent i de l'assignatura de física i química no va dir res. Així ja podreu, abusananos. Intel·ligència mínima, insensibilitat màxima, roïndat al límit. Desitge de tot cor que la bilis se li faça agra en la boca. I de passada, que, qui siga, torne a suspendre i repetesca curs, au!

I per part de les altres persones presents, que només se l'escoltaven sense dir res, hi havia assumpció absoluta dels valors dels enemics. Però, qué hi poden fer, pobres, després de tan de segle de rentat de cervell, i de tant d'anys d'un altre de més perillós, el rentat de cervell en "llibertat". El més possible és que no hagen vist l'ofensa per enlloc o, si algun raconet del seu cervell l'ha intuït, ha descartat la contestació perquè de segur que no saben ni que poden contestar-hi.

Quan marxem, jo els he mirat, m'he colocat ben prop perquè pugueren sentir-me bé, li he parlat ben alt i clar i amorosament a ma filla en la nostra dolça llengua, i l'he abraçada. He pensat quant de treball em costarà d'explicar-li en un futur aquesta mena de coses, a la meua tendra Maria-Teresa. Però, hi ha tanta malignitat al món, que potser no em costarà tant d'explicar-li aquesta. Tot i que no vull que se li faça difícil de pair, perquè jo sempre li he dit que el més gran tresor que el papa i la mama li deixaran en herència, juntament amb l'amor que li tenim, és la seua llengua, la seua ànima, la nostra llengua.

De vegades el món fa fàstic. I jo, ho podeu suposar, he marxat d'allí amb unes ganes immenses d'escopir-li a algú a la cara.


dimarts, 21 de juny del 2011

Com si els hagués mossegat una serp.

Juliol de l'any 2000. La meua dona i jo, novençanets, som de viatge de noces a Roma. Hi hem anat pel nostre compte, no en viatge organitzat. Sóc professor de llatí i grec clàssic i mai hi havia estat, a la Ciutat Eterna: ja us podeu imaginar la il·lusió que em feia tot plegat. En total ens hi vam estar dues setmanes a Roma, una setmana a Nàpols i una setmana a la Toscana i al Vènet; era el primer viatge que féiem juntets després de 8 anys de noviatge, i a Roma!

Visitem les catacumbes de sant Calixt, al començament de la Via Appia. Són propietat, com tots els altres llocs de soterrament subterrani de Roma, de l'estat Vaticà. Aquí dins les visites no poden ser lliures, com a mi m'agrada, han d'ésser guiades obligatòriament. De tota manera jo procure anar a la saga i una mica endarrerit per poder enregistrar en vídeo amb més comoditat; la meua esposa, en tombar les cantonades d'aquell laberint fosc, digne del Minotaure, em fa senya de per on he de tirar.

A la fi del trajecte pare més atenció a les paraules del guia. Com després sabré, per una conversa amb ell, és un frare, crec recordar que jesuïta. És molt gran però no ho aparenta gaire. Prim i tesset, vestit de seglar amb color marronet clar, parla amb rapidesa, en un castellà molt correcte amb un lleuger accent que no identifique. Té una mirada realment aguda i intel·ligent. Les seues explicacions sobre les catacumbes, sobre els papes que hi foren soterrats, no se centren massa en l'anecdotari que t'esperes d'un guia. Parla amb moltes referències al grec clàssic, que només un erudit, enamorat de les llengües i amb coneixements sòlids, pot fer. Fa goig.

Gairebé al final, ja som menys els que l'escoltem realment interessats pel que diu. Ell ens mira, crec que capint l'interés que ha despertat en alguns. Aleshores (no recorde com hi arriba) esmenta son pare i explica que va nàixer dins l'Imperi Austro-Hungarés, i que parlava una llengua diferent a l'alemany, i que això estava perseguit, que estava molt mal vist. Que son pare ho havia patit. Nihil nouum sub sole, i en ma casa bullen faves i al costat a calderades. Trenta tres llengües, digué, es parlaven al vell imperi; son pare i ell eren, són, eslovens, una de les "minories" lingüístiques d'aquell mosaic de pobles sotmesos a la tirania.




L'Imperi Austro-Hungarés a començaments del segle XX; estampa de l'Atlas de Geografía Astronómica, Física, Política y Descriptiva, de Juan de la G. Artero, catedràtic de la Universitat de Barcelona, Litografía Labielle, Barcelona, 1911; gravats de Juan Soler. Aquest atlas, que guarde com un tresor, el vaig trovar a casa del meu avi, l'Olegario Pérez Martí.

El vell emperador Francesc-Josep I, segell de 1908 de la col·lecció particular de l'autor.


Aleshores no puc evitar de parlar-li i dir-li que aquesta mena de repressió encara existeix, que nosaltres parlem català i l'hem patida i la patim, dins l'estat espanyol. L'home, Roberto li deien, em mira amb els seus ulls intel·ligents, encuriosit per l'interés que ha despertat en una persona el seu comentari sociolingüístic, i amb una expressió de complicitat, de seguida em respon abonant-me: ell l'havia vist allí en primera persona, aquest menyspreu i prepotència. Em conta, ja a mi i a la dona personalment, perquè els altres van escampant la boira, que un dia, en un grup, va observar que hi havia un matrimoni de catalans que parlaven entre ells en la seua llengua, i que de sobte es va revoltar contra ells una dona de parla castellana, recriminant-los el fet de parlar català, talment, em diu amb èmfasi per descriure la situació, "com si li hagués mossegat una serp". Molt típic. Els molesten fins i tot les teues alenades, les teues converses privades, amb la família. Es fan conéixer a tot arreu.

A la botiga de records de les catacumbes l'home em busca i xarrem una estoneta molt gratament. És d'aquelles persones de qui lamentes el fet que de segur no les tornaràs a veure. Ens acomiadem, ell amb un cordial a Déu siau (diu que va viure una temporada a Barcelona) i retorna a la seua tasca.

A Déu siau Roberto i gràcies.
A reveure, Roma.


dilluns, 20 de juny del 2011

Amb una miqueta d'esca, s'encén l'espurneta

Santomera és un poble de Múrcia, a tocar de la frontera amb el País Valencià. Vegem com arribar-hi.

Per la carretera general que duu d'Oriola a Múrcia, després de passar a la vora del que queda dels horts de palmeres de la capital de l'antiga Governació (la part del Regne de Múrcia incorporada a la corona per Jaume II el Just), i passar per un tunel petit, tindrem, a mà dreta del camí, les penyes empinades, llises i pelades de la serra d'Oriola, de color cendra, de vegades rojós, i a mà esquerra vistes a una horta ampla i feraç, travessada pel riu Segura.

Passarem pel Rincón de Bonanza (pronunciat "Bonansa"). Si hi aneu, no perdeu de vista la Casa de Bonanza, un impressionant casalot rural gòtic en ruïnes, per la desídia dels responsables del patrimoni valencià i del consistori oriolà (Oriola ha perdut ja bona part del seu riquíssim patrimoni arquitectònic civil, medieval i modern), on, en parlar amb un dels propietaris, un home de la família coneguda per los Bonanseros, em vaig assabentar una mica de les condicions en què estava aquest edifici singular. Sembla que als arxius de l'església de sant Jaume d'Oriola es conserva una referència al fet que en aquest casalot van pernoctar les cavalleries que el rei Ferran menà a la guerra de Granada l'any 1492.

Després passarem el Raiguero de Bonanza, i més endavant el  Raiguero de Levante i el Raiguero de Poniente, on la part genèrica del topònim, raiguero és un catalanisme per a referir-se a la part més baixa de la muntanya. El terme no apareix als diccionaris castellans (cosa que tampoc ens hauria d'estranyar massa, ja que les diferències dialectals no són el plat preferit d'aquella cultura), però a més a més, si cerquem el mot, únicament ens el trobarem aquí, a l'Horta d'Oriola, i estés també en les zones properes de Múrcia; l'Alcover-Moll ens diu que és paraula antiga, equivalent del castellà falda (d'una muntanya) i podem trobar-lo a Mallorca també com a topònim, Raiguer. No té gens d'estrany, atés que tota l'Horta d'Oriola està farcida de topònims de substrat català, però en concret aquest presenta la peculiaritat d'haver conservat un mot antic català que jo ja no he pogut sentir a les zones catalanoparlants properes. L'Horta d'Oriola és un petit pou de sorpreses.

Després de passar la partida de la Aparecida (pronunciada l'Aparesida) entrem a l'actual frontera amb Múrcia. Passarem de seguida  pel Siscar, topònim-fitònim d'origen català, evidenciat per la s- inicial no adaptada a la fonètica del murcià general, parlar que evita la pronúncia de ce com a se ("seseo") per a diferenciar-se el més possible del parlar murcià amb substrat fonètic català més visible, és a dir, el de l'Horta d'Oriola i el del Camp de Cartagena. En aquestes dues zones sí parlen encara amb la s. Cal tenir en compte que els estudis més assenyats, els del doctor Brauli Montoya, donen com a data aproximada de la desaparició del català a Oriola les acaballes del XVIII, havent-hi testimoni d'un parlant encara en la primera meitat del segle XIX; alhora, a Cartagena, segons el doctor Grandal, el català perviuria com a mínim fins a començaments del segle XVI, mentre que a Múrcia ciutat la desaparició de la llengua, testimoniada clarament per en Muntaner al segle XIV, potser s'esdevingué molt abans. Per als pobles murcians és impossible de fer una aproximació cronològica.

En la mateixa línia de frontera, una miqueta més cap a la costa, de la banda murciana, hi ha el poble de Beniel, que conserva a l'entrada, per la Vereda del Reino, dos pilars anomenats popularment los Pinochos, que eren la fita entre els dos regnes; i entre la gent gran d'aquell rodal encara recorden com abans es referien al Reino quan havien de pasar a la banda de València. Doncs bé, en aquesta contornada vivia de menut Luciano, un professor de castellà molt afable i bona persona que vaig conéixer quan ensenyava llatí a l'institut Mariano Baquero, al barri de Quitapellejos de Múrcia (o, com volen que semble més fi, a la vora del barri del Carmen, a l'estació del ferrocarril; salutacions des d'aquí els envie als meus antics companys i companyes d'aquell centre, i a l'alumnat de Múrcia i Algezares). Luciano, que era prop a la seixantena  a finals del 90, em deia que quan ell era menut, les cases on vivia al terme de Beniel, en el camp, eren properes a altres cases que estaven a la banda del Reino, i que ell s'ajuntava amb els xiquets valencians de parla castellana-oriolana per jugar, i que quan tornava a cas ho feia dient sapato, en comptes de zapato, i que son pare, afegia còmicament, li espolsava amb el sapato per tal que parlara bé, i no com els seus veïns del Regne. L'anècdota sociolingüística clarifica molt sobre l'extensió del fonema castellà com a oposició a la pronúncia catalana. Salutacions Luciano, amic, espere que estigues bé.

Ens hem apartat del camí, perquè marxàvem cap a Santomera, on les carxofes són alcaciles, en un parlar murcià ple de dialectalismes no recollits per la normativa castellana i farcit de catalanismes lèxics (i potser sintàctics) a enrolls, per substrat i per adstrat, però sense sapatos, sinó amb zapatos. Nosaltres hi hem anat aquest diumenge 19/6/11, perquè volíem passejar pel "mercat medieval" que hi havia amb motiu de les festes de moros i cristians, que han passat a molts pobles de Múrcia des del País Valencià.

Hi havia atraccions de fira per a entretenir els xiquets. Ja sabeu, per altres escrits meus, que a ma filla li enxisen. Entre elles una gran bassa d'aigua amb rulos i boles enormes de plàstic, on la canalla s'hi fica i fan voltes i voltes i s'ho passen molt bé. L'encarregat era un home de poc menys que la seixantena, xerraire i simpàtic amb els clients. M'imagine que ens haurà sentit parlar, a la dona, a la xiqueta i a mi, però haurà sigut dues paraules, i ell, de seguida, gairebé automàticament (jo ni tan sols m'havia adonat que ens estigués sentit), ens ha dirigit la paraula, jo diria que amb goig, en un català oriental, per a mi preciós. M'ha sorprés una mica, la veritat, la rapidesa i naturalitat amb què aquest home ha captat la seua llengua entre l'atropoll de xiquets i pares que regnava al seu voltant i ens hi ha parlat, potser àvid d'escoltar-la tan lluny de casa. M'ha sorprés la seua fidelitat lingüística, quan molts dels parlants d'aquesta mateixa llengua procuren d'amagar-la el més possible.



De seguida l'hem feta petar, allà sota el cel murcià, amb el fons de la serra d'Oriola, ell en el seu català de Barcelona i jo amb el meu català de Crevillent, una mica retocadet i normalitzat. Així és com l'home, en Francisco Casado, treballador de l'empresa de son fill, en Francesc (així m'ha dit ell els noms), "Fran Casado", que es dedica aquestes atraccions, m'ha dit que era de la ciutat comtal i que en acabar les festes de Santomera estarien treballant a "Alicant" i a València. He gojat de la conversa i de la germanor de llengua. He comprovat que, a la més mínima, al lloc més insospitat, ben entrat ja el segle XXI, la nostra llengua aprofita per revifar l'encenall més petit, allà on es trobe. Ha sigut un bon dia.

En Francisco Casado de barcelona i na Maria-Teresa de Crevillent, dues generacions separades pel temps i l'espai, i unides per la mateixa llengua.

dissabte, 18 de juny del 2011

Per les seues obres (o dites) els coneixereu.

Una mica abans del Nadal anterior vam anar, mare, pare i filla, al centre comercial Habaneras de Torrevella (L'Horta d'Oriola o Baix Segura). A l'última planta hi ha una "fireta", com li diu ma filla, un petit espai per a infants a la vora de la cafeteria on hi ha un trenet, una roda de cavallets, una "bassa de boles" (pista americana), uns aneguets per pescar-los amb canya i d'altres atraccionetes semblants; en algunes d'elles ja havia observat que el lloc de fabricació era les comarques barcelonines. Ma filla s'estima moltíssim anar-hi, i ja  ens hi havíem estat en altres ocasions. Els administradors de la fireta són un xic i una xica que des d'un primer moment m'havien semblat de l'Europa de l'est.
En aquesta última ocasió, mentre ma filla s'afanyava a pescar aneguets en el riuet artificial, la xica, que ja ens havia vist per allí altres voltes i que ens sentia com parlàvem (en català de Crevillent, el Baix Vinalopó), inicia una conversa amistosa i agradable, com la que no pots tenir moltes voltes amb gent de la terra. Ens va preguntar d'on érem i li vaig dir que de Crevillent, prop d'allí; ella m'explica que m'ho preguntava perquè el seu cap, l'amo de les atraccions, és català, i per la manera de parlar li havia semblat... (atenció, blavers, que això pot ferir les "sensibilitats"). És clar, li explique que és la mateixa llengua, amb les variacions lògiques geogràfiques. Aleshores ella, sense jo preguntar-li, em diu que aquest cap seu, català, és propietari de moltes d'aquestes firetes en diversos punts dels Països Catalans i de l'estat, com ara al centre Bonaire de València, a Madrid, entre d'altres; i que li agrada treballar amb personal que siga sempre el mateix; que ells, el xic i la xica, que són parella, porten 10 i 8 anys treballant per ell. Ells són d'Ucraïna. I que aquest home, sempre, sempre, sempre que li pregunten la nacionalitat, no diu que és espanyol, sinó que és català. I afegeix "¡y es un hombre más bueno!", perquè, em diu que allà on ells viuen, a Torrevella (a l'Horta d'Oriola castellanitzada a partir del segle XVIII) quan parlen de catalans els acostumen a dir que són molt mala gent, i que això no és cert.
La xica de rostre afable i uns bellíssims ulls blaus, i un to de veu molt grat a les orelles, em comenta aquestes coses amb naturalitat i coneixement de causa: supose que perquè els ucraïnesos són un altre poble que fa no molt temps que han accedit a la seua llibertat i això els dóna encara una altra visió d'aquestes coses. per això em permet de dir-li, no el tòpic de sempre: que de gent bona i roïna n'hi ha a tot arreu (això ho sap fins i tot el qui escampa aquelles falàcies racistes i bilioses), sinó que de segur que la gent roïna són ells, els castellans, els qui no toleren ningú que siga diferent ni deixen viure ningú amb la seua pròpia llengua i cultura en un estat que és de tots, també dels catalanoparlants; només que ells s'han atorgat el permís per a viure en llibertat i gaudir de la seua cultura i negar-la als altres. Racistes. Segur que amb això ja està tot dit, intelligenti pauca.

Дякую, amiga. Salutacions a tots els ucraïnesos de Torrevella i arreu.

dimarts, 14 de juny del 2011

Petit manifest per la llengua

Aquest és un escrit brollat del cor, que amablement l'Associació el Raig de Crevillent em va permetre de llegir, després de l'acte de la lectura del manifest "Sí a la llengua" d'Escola Valenciana, davant de la Casa de la Vila de Crevillent, el dissabte 11/6/11, abans de la presa de possessió del nou govern municipal. És una resposta a l'anomenat decret de trilingüisme, que pretén eliminar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, mai acomplerta, i llevar als nostres fills el dret a elegir la llengua de l'ensenyament, el dret d'estudiar en la nostra llengua.

En una ocasió em van dir al meu poble: “Ah! Tu defens el valencià? Això és el que fan els comunistes, veritat?” Per la mateixa època, mentre feia de professor a un institut de Múrcia, sortí el tema de les llengües en un descans, i allà em digueren, amb expressió de fàstig: “Això del català és un invent de la dreta catalana, de la burgesia”. Ara, als que ens enstimem la llengua, el que toca és dir-nos “independentistes”, com si fóra un nou pecat de la llista dels capitals. La pitjor connotació, l’ús més denigrant i negatiu de qualsevol adjectiu, o qualsevol injúria, o allò que alguns han decidit o pensen que és una injúria, és bona per aplicar-nos, per  aplicar a la nostra llengua.
            Perquè el que molesta és la pròpia llengua, són els seus parlants. Encara he pogut sentir l’humiliant: “No em parles en valencià, que això és una falta d’educació”, tot i que, qui ho deia tenia família valencianoparlant, era d’aquí i m’entenia perfectament. Sabeu una cosa? La marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo. Jo crec que nosaltres som, simplement, sense més adjectius injuriants o suposadament injuriants, valencians, res més.
            Els que teniu com a mínim la meua edat (poc més de 40) recordareu les campanyes racistes que sentíem a tot arreu i que ens engrescaven al nacionalisme ranci a finals dels 70: Ingleses piratas! Malvinas argentinas! Gibraltar español! Anglaterra era la pérfida Albión que, si no hagués estat per una ventolera, ai pobra! hagués quedat socarrada en mans de l’Armada Invencible. Amb els Estats Units no s’atrevien a tant, tot i que foren els causants de l’última ruïna del seu imperi, i només hi feien el ploramiques.
            Ara ja l ‘anglés és bo, imprescindible; ens el volen ficar fins i tot a la sopa, tot i que la majoria dels governants no n’entenen un borrall i no en diuen ni mitja. I a l’ensenyament es vol fer servir, sota excusa d’una pretesa necessitat imperiosa dels nostres estudiants, que no podran treballar, però podran recitar Shakespeare (o segurament, ni així) com una arma ben efectiva per acabar d’arraconar la nostra llengua a l’ensenyament. Està passant ja, no m’ho invente: professorat ressentit contra el valencià, que mai ha volgut dir ni mitja paraula en la nostra llengua, i que la feia servir d’excusa per a justificar dificultats de comprensió de l’alumnat, ara, sense cap rubor a la cara, demana de fer les seues classes en anglés. Així sí, que els nostres fills ho entendran tot i no tindran fracàs escolar!
            Però, ¿no ens havien dit sempre que el castellà era tan i tan important, tan útil, que tots maldaven per estudiar-lo, que si 300 o 400 milions, que si gràcies a ell podem anar a Xile o a Perú (a parlar amb indígenes desheretats no, alerta) o allà on siga…? Per cert, quants de nosaltres ens passarem  enguany per les Amèriques sense guia? En fi, i ara resulta que no, que hi ha una llengua més important, que sense l’anglés no es pot viure, que, sense ser-hi llengua oficial, seràs un pària si no l’aprens, i és possible que fins i tot t’obliguen. En qué quedem?
            Ens han pres el pèl, ens han timat. Sempre ens timen, sempre ens timaran.
            Han passat trenta anys de pretesa democràcia, on els drets històrics de la nostra llengua mai ens han estat retornats ni de bon tros, després de 300 anys d’annexió del nostre país per Castella. Als qui demanem aquests drets ens miren com si fórem d’altre món, però a ells els sembla el més lògic del món plorar per una pedra, Gibraltar, que van perdre, pobrets, en la mateixa guerra en què nosaltres vam perdre tots els nostres drets com a poble.
            Encara, tot i les lleis que diuen protegir-nos, hem d’estar bregant, lluitant sense descans, pels nostres drets lingüístics, col·lectius i individuals. Sabeu quina ha estat una de les primeres mesures del PP al govern municipal d’Elx? Canviar el nom del Gran Teatre i L’Escorxador, per tal, diuen, “d’eliminar la càrrega ideològia de l’oferta cultural” de l’ajuntament d’Elx. Ni ells mateixos es creuen les mentides que escampen. Ara, com es dirà Gran Teatro, ja no en tindrà, de càrrega ideològica. Perquè darrere de la seua llengua no n’hi ha, de càrrega ideològica, no; ara només hi haurà, al darrere del Gran Teatro, el torito, la roja, la banderita española, el macho ibérico i els botigets en forma de guardia civil amb un penis descomunal per pitorret.
            Portem segles d’agressió i postergarció de la nostra llengua i cultura. I portem trenta anys en què s’ha fet ben poca cosa per remediar-ho. Trenta anys d’agressions continuades i impunes, de violació de tota mena de lleis i drets. Ens hem acostumat a deixar-los fer, pensant, potser, que amb el temps aprendrien a respectar-nos, però ells no en tenen prou. Volen acabar d’aixafar-nos com a panderoles arraconades.
            Una de les poques esperances que li quedaven a la nostra “pobra, bruta, trista, dissortada” llengua era que les nostres xiquetes i xiquets pogueren estudiar en valencià. No sé quantes lleis, per precàries que siguen, va a saltar-ser aquesta gent que entra avui a governar-nos. Però, companyes i companys, ens toca aprendre i judicialitzar aquest tema. Ells ho fan a Catalunya sense complexos, sense tenir en compte els drets històrics i el consens sobre la llengua allà, denunciant la immersió perquè alguns tinguen el “dret” d’estudiar en la seua llengua fora del seu territori: que intenten el mateix a França, per exemple, o millor, a Texas o a California, a veure qué tal els va. I aquí ens volen tallar a nosaltres el mateix dret, a centenars de milers de valencians. El dret i la il·lusió.
            Durant trenta anys els hem permés molt. Ha arribat el moment de reblir-los a denúncies. Que això siga el començament de la fi de les seues malifetes, que aprenguen a respectar-nos. Jo vaig matricular ma filla en línea en valencià, i vull que continue així, no l’estafa que ens volen fer colar.
            L’enemic és fort, perquè segueix consignes de Madrid. Però a mi no em falta l’alè, i a vosaltres tampoc. A per ellls, que són molts i molts, però molt covards i insensibles.
            Visca el valencià i muira el mal govern!

dijous, 2 de juny del 2011

El boc expiatori o "ase nafrat, tot són mosques".

Potser fóra aquest bon títol per a un sainet. Però de segur que el sainet se’m tornarà drama. Només que he començat a escriure sobre un comentari que ahir vaig sentir, em venen al cap uns cartells que van aparéixer als corredors, foscos però grats, de l’institut on jo estudiava, el Macià Abela de Crevillent, devers l’any 1985, si la memoria no em falla, i els relacione de seguida amb la maldat diabòlica que està a punt d’anihilar, sota excusa falça de progrés, l’única esperança de supervivència i dignitat de la nostra llengua: la línia en valencià a l’ensenyament. Deixarem aquesta qüestió per a altre moment, perquè ara tot se m’embolica dins el cap, per Júpiter! com un arròs caldós. Ja em tindrà ocupat en una altra ocasió.
Torne a aquells cartells de fa més d’un quart de segle. S’hi veien uns simpàtics ninotets que figuraven xiquets i s’hi parlava de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. La veritat és que ja no els recorde més que difuminats. En aquell moment no ho acabava d’entendre, de qué anava aquest tema, perquè ningú ens ho va explicar, i això que érem a un centre educatiu i les primeres classes tímides de valencià tot just s’havien encetat. Amb el temps que ha passat, no diré que, per a ésser una llengua fortíssimament minoritzada durant moltíssim temps, no hàgem aconseguit coses, i bones, quant a ensenyament i quant a un lleuger aixamplament del prestigi social; però la majoria d’aquests avenços es repengen encara en el fet que, tot i ésser una llengua minoritzada, menyspreada, postergada, perseguida i prohibida fins fa poc, encara la nostra demografía representa en gran mesura una gran utilitat en la seua preservació. Aquesta demografia ajuda molt a la lluita d’aquells que creiem que la nostra llengua no és cap defecte, sinó que forma part de la nostra manera d’existir, i qui la menysprea i en fa befa, ens menysprea a nosaltres com a persones.
De vegades veig espurnes d’esperança, de vegades tot ho dóne per perdut, però això sí, me n’aniré al sepulcre feliç de no haver contribuït al genocidi del meu poble, genocidi fomentat des de fora i des de dintre, i consentit pel mateix poble que el pateix. La majoria dels valencians no es mereixen la llengua que van sentir per primera volta, de llavis de sa mare, de son pare, de l’àvia, de l’avi, dels familiars, dels amics. Ja s’ho faran: si són creients, ja han de saber que cremaran a l’infern per aquest menyspreu.            
Clar que, aquells que ens respectem i respectem el nostre poble i cultura, i respectem els altres pobles i cultures, des del nostre àmbit lluitem per aconseguir la dignitat de la nostra llengua, per nosaltres i pels nostres. Però des d’aquest extrem sud on visc el dia a dia, en un poble que fins ara ha mantingut un altíssim grau de valencianitat lingüística, els tics mentals de la gent segueixen en bona part intactes. I el prejudici. I la falsetat. I la injustícia.
Ahir ho vaig veure més que clar: el monstre amb qui lluitem, sempre amb prudència, sempre amb l’ai al cor, continua ahí, amagat, esperant l’oportunitat d’apunyalar-nos on més mal fa. Al gra: vaig gairebé dia sí, dia no, a un petit supermercat familiar molt proper de casa, de tota la vida. El fill dels actuals propietaris és un alumne meu, no dels de més rendiment, però bon xicot i responsable, i ha aprovat el segon de BAT. Ara prepara la selectivitat. Aquesta setmana, a l’institut, hem viscut un petit drama en el lliurament de les notes, en haver quedat dues xicones suspeses amb una sola assignatura per a setembre. Clar que sí, home, ja ho sabem: que sí, que és culpa d’elles, que no es van espavilar prou, però hi ha una més que evident manca de clemència en la decisió del professor, que ara no ve al cas… Tornem-hi. A la botiga comente amb la despatxadora, la mare del meu alumne, una xica amb gairebé la mateixa edat que jo, el cas digne de lamentació. La xica, tota comprensiva, expressant la dificultat que aquelles pobres (que, ja ho hem deixat prou clar, no havien estudiat prou) havien tingut per superar aquella assignatura, remata amb el comentari següent, si fa no fa: és que la filosofia és tan difícil (ho ha comprovat, diu, tot fent una ullada als llibres de son fill), tots aquests continguts tan embolicats (és clar, qué voleu? Kant, Plató i tota la pesca)… i (rebla el clau), a sobre en valencià!
Fantàstic, veritat que sí? Ja hi hem arribat on anàvem. A qualsevol que no hagués estat jo, aquest argument li hagués resultat inapelable: és la uox populi de les converses del mercat. Clar que sí, home, ¿que dues xicones en edat impressionable i desvalgudes han estat suspeses amb una assignatura per a setembre en el que potser és el moment més transcendentals de les seues encara curtes vides? No Busqueu més, xe! Si està clar… la causa: el valencià.
Ja ho hem trobat, caram! Has vist que n’era, de fàcil! Clar que sí: el boc expiatori, el caper emissarius o azazel del Iom Kipur. L’ase de tots els colps. La culpa, del valencià. Per a mi aquestes paraules van ser sorprenents, sobretot pel context gairebé de batalla campal que feia unes poques setmanes vaig viure en una reunió de l'institut, sobre la qual ja parlaré més endavant.
Però seguim on érem: l’equació funciona sempre: la culpa no és de qui t’aixafa, sinó d’un altre a qui tu pots aixafar. Que hi ha problemes econòmics i els culpables són banquers, especuladors, multinacionals… no home, no, la culpa dels emigrants, que venen a robar-nos el pa i el treball de recollir taronges; que ve una pesta que deixa piulant tota Europa? Doncs a matar jueus, que és més fàcil que entrar al palau del rei; que un professor estricte no coneix la clemència, o, si voleu, que una assignatura és difícil, o costa d’estudiar, o no te l’expliquen bé, o que no has fet brot en tot l’any, bah! cosetes sense importància. La culpa, és clar, és del valencià.
La xica, que és molt bona persona, ho deia de tot cor, com un tòpic més de la vida; li vaig agrair el comentari, perquè em va aclarir molt la forma d’expressar el que estic escrivint (i ja la vaig avisar, que ho escriuria, i li vaig agrair la idea). Perquè, i ara ve el més gros, falten per descriure unes circumstàncies que, de segur, a qualsevol oidor li farien donar la raó càndidament o maliciosament a la dona.
I les circumstàncies són aquestes: el seu xicon és valencianoparlant nadiu, per part de pare i mare i tota la família extensíssima. Tots els seus amics són valencianoparlants; fins aquí, no res d’extraordianri, l’argument potser encara me’l retraurien. Però ahí va la resta: ha fet l’escola, l’ESO i el Batxillerat en línea en valencià sempre, com va sa germana, com van els seus cosinets. No cal dir que no té cap problema de comprensió, a més és un xicot molt despert, enginyós i intel·ligent, que amb poca feina passa endavant, i segur, segur segur, que per a ell el valencià no és cap problema. Com tampoc ho és per a les dues xicones que no podran presentar-se a selectivitat aquest mes de juny.
Per tant, estem parlant d'un argument gairebé fantasma... però, agafeu-vos fort, l’arremat ben sorprenent és que el professor de la matèria en qüestió (sí, ja ho havia dit, la matèria del “castigador” és la filosofia) és d’Albatera (L’Horta d’Oriola o Baix Segura), castellanoparlant, i fa les seues classes, dins de la línia en valencià també, perquè eixa és la línia que tenim, en… castella!  Que us ha semblat? El món a l’inrevés, a que sí?
Ens fan veure, a tots i totes, el blanc negre, i el negre blanc. O siga, que sí, que el valencià havia de tenir la culpa, quan podria ben bé ser que el raonament haguera d’ésser el contrari: ¿És que a algú no se li podria haver passat pel magí de pensar que dues xicones valencianoparlants i de línia en valencià, potser havien suspés l'assignatura per haver-la fet en castellà? No, això, no, clar. Per ser justos, no cal ni tan sols aquesta última consideració. Però potser caldrà recordar, per acabar amb qualsevol sospita, que en la mateixa classe hi ha dos alumnes de línia en valencià amb matricula d’honor, un 10 fins i tot en filosofia…   De tot té la culpa la nostra dissortada llengua. Això és el que han fet creure el nostre poble, això és el que la gent segueix creent després de 30 anys de Llei d'Ús i Ensenyament.
La meua amiga del supermercat, la Cristi, és una de tantes veus innocents del verí que destilen els enemics declarats de la nostra llengua. Enemics que no són soles allà, a les Castelles: la invasió dels suplantadors de cossos ja fa molt de temps que va ennegrir els cors de molts valencians. I molts d'ells ho saben. Aquests són els culpables, genocides i col·laboradors actius. No la mereixeu aquesta llengua, valencianets i valencianetes, ja ho he dit abans (com em repetesc!), no la parleu, xi!, que la parlaven els vostres pares i vosaltres l’embruteu, parleu castellà, que tant us agrada, llepaculs, o anglés, que us han dit que és tan important i us ho haveu cregut.
Veges! sempre ens havien fet creure que el més important d’aquest món era el castellà, i ara resulta que no, ja no són pirates, ja no els ajuden els vents contra l’Armada Invencible, ja no importa que siguen protestants. Segur que tot faria molt de riure, com un sainet, si no fora la representació exacta de la patètica misèria en què han convertit la nostra cultura, la nostra llengua, digníssima, bella, entranyable, com qualsevol altra, però per a nosaltres, la nostra. Misèries humanes, misèries humanes. Bona nit i salut!

Dimecres 1/6/2011