Presentació de comunicació al XVII Col·loqui de l'AILLC, Valencia, juliol 2015

Vols agua? Barreja de codis en el llenguatge dels adults dirigit als infants: un cas de pidgin al català.

Presentació

            Us presentem el resum i les conclusions d’un treball d’observació directa dels usos de la llengua oral, centrat en els aspectes del contacte lingüístic, en un lloc geogràfic de posició marginal dins el domini d’ús del català. Es tracta d’una comunitat tradicionalment diglòssica, amb una llengua, el català, que era fins al segle XXI gairebé l’única utilitzada per la població en les relacions personals, però que ha ocupat des de fa segles el paper de llengua de segona, exclusiva per a la utilització en l’àmbit oral familiar, i una altra, el castellà, que ha acaparat, com a conseqüència de la seua imposició, els usos formals, cults, escrits, en definitiva, els usos que impliquen prestigi i respecte.

            La situació és de manteniment o supervivència encara de la llengua dominada, en el marc d’uns intents de reviscolament i de normalització, ben poc reeixits en molts aspectes, amb molts pals a les rodes, i envoltada d’unes circumstàncies que li provoquen nous reptes per a la seua pervivència com a llengua normal: en particular els nous mitjans de comunicació de masses, amb expressió majoritària en la llengua imposada (i en altres), i la desertització lingüística a les metròpolis i pobles propers, que és causa d’un aïllament geogràfic cada volta més pregon.

            El manteniment de la transmissió de la llengua fins al dia d’avui, per una banda, i l’augment de la pressió de la llengua dominant per altra, tenen com a resultat, com ara veurem, l’aparició d’usos que poden ser anomenats híbrids, en alguns àmbits restringits de parla. Aquesta hibridació, en el cas que la normalització completa de la llengua catalana a l’indret estudiat, i a tot arreu, no tingués lloc a plaç curt, i tampoc s’arribàs a esdevenir encara la substitució per la llengua dominant, sembla apuntar a quins han d’ésser els models d’ús futurs en tota la resta dels àmbits, a la població objecte d’estudi i  potser a d’altres llocs.

            L’estudi ha estat fet a la població de Crevillent (el Baix Vinalopó), a l’extrem sud del domini de la llengua catalana, dins l’anomenat valencià meridional, el de l’antiga Governació d’Oriola. Crevillent ocupa una posició de frontera lingüística, amb les viles d’Albatera i Catral com a veïnades més properes dins del castellà oriental-murcià, i té dins el seu terme tres partides rurals amb la població agrupada en petits poblets que són castellanoparlants: el Lugarico o San Felipe (de les Pías Fundaciones), las Casicas i el Realengo. Per la banda del seu àmbit lingüístic, les poblacions més properes i amb més contacte són Elx, i el seu camp extens (en particular la partida de Matola, la més pròxima), a la mateixa comarca, i els Fondons, al darrere de la serra de Crevillent, al Vinalopó mitjà.

            La transmissió de la llengua a Crevillent no ha estat interrumpida fins a l’hora d’ara, i la població inmigrant de parla castellana, que s’ha establert al poble de manera ininterrumpida des de ben antic, ha adoptat tradicionalment la llengua catalana com a mode d’expressió amb els veïns i després dins la pròpia família. És freqüentíssim de trobar famílies amb membres de diverses generacions, o avantpassats, d’origen lingüístic castellà (o d’altres llengües), però completament adaptats a la llengua del poble. D’una població propera als 30.000 habitants, aproximadament el 70% són encara catalanoparlants.

            És de destacar el fet que, com que la fidelitat en la transmissió lingüística ha estat a Crevillent molt elevada fins al dia d’avui, en contrast amb la forta deserció dels pobles veïns més propers (Alacant, Elx, Guardamar, i les Valls del Vinalopó), l’ús de la llengua entre el jovent de Crevillent ha estat molt majoritari en les últimes dècades i és encara llengua habitual d’aquest grup de població en un percentatge molt elevat. I al mateix temps que es produeixen defeccions lingüístiques, no es veu encara esgotada l’actitud d’adaptació o recuperació de la llengua catalana per persones que no la tenen com a pròpia a l’àmbit familiar o que no la hi feien servir, i conserva, doncs, encara el seu paper cohesionador de la comunitat.

            L’ús del català com a llengua de relació entre el jovent crevillentí és percebut per la gent dels pobles castellans propers. Podem comentar l’anècdota, per exemple, que vam arribar a sentir en una conversa fa uns anys, com un xicot del Baix Segura o Horta d’Oriola manifestava el fet que calia entendre una mica el valencià si hom volia lligar amb les chavalicas de Crevillent.

            Però si d’anècdotes parlem, creiem que la que defineix aquesta percepció amb més claredat és aquella a la qual vam fer referència al treball el Parlar de Guardamar: la d’una professora de Guardamar que va fer classes a l’IES de Crevillent i que cap al 2004 ens digué en una ocasió, literalment: yo flipo, mis alumnos hablan entre ellos en valenciano. Aquesta professora, enginyera naval, era de pares guardamarencs valencianoparlants, tenia germans, segons ens explicà, que també parlaven en valencià, però ella havia estat criada en castellà i havia conegut l’àmbient del jovent de Guardamar, que es relacionava només en castellà, tot i tenir molts d’ells pares catalanoparlants.

            Resulta fàcil de constatar el fet que els xicons de Crevillent presenten una gran fidelitat a la llengua, fidelitat que es pot comprovar parant l’orella, però que també funciona en usos no exclusivament orals, com es pot comprovar amb l’observació de les parets del poble, on els grafits en català són molt abundants. Aquest fet resulta excepcional al sud de la línia Biar-Busot. Com que aquest fenomen l’hem resseguit també en els últims anys, en aquesta Pompeia moderna, pel que fa a les inscripcions, que pot ésser qualsevol dels nostres pobles i ciutats, us n’he aportat alguns exemples.

            Per contrast, i això és el que feia meravellar-se a la professora guardamarenca que abans hem esmentat, a les viles catalanoparlants properes, on la transmissió de la llengua al cau familiar es va ressentir en extrem ja fa unes dècades i on la població inmigrant, en presència abassegadora a Elx (principalment al poble, no tant al camp), va deixar d’integrar-se lingüísticament ja fa dues generacions, la llengua catalana és percebuda com una llengua antiga, del passat: la llengua dels avis.

            Revisem un grapat d’exemples simptomàtics d’aquesta visió de la realitat sociolingüística. Com ara, a una campanya publicitària dels autobusos urbans d’Elx als anys 1990, en un rètol que es podia veure per la ciutat, apareixien dibuixats tres hòmens que pujaven en filera a un bus: un jove vestit a la moda moderna, un home de mitjana edat, amb vestit i corbata i barret, i un ancià amb gaiato, els quals lloaven amb uns petits texts en bafarades les excel·lències del transport públic: el jove i el cavaller de mitjana edat parlaven en castellà (el jove, és clar, feia servir algun mot d’argot), mentre que el vellet s’expressava en valencià.

            Un altre exemple: fa ben pocs anys, es podien veure uns grans rètols de carretera que anunciaven una urbanització a la platja, amb la foto d’una velleta amb porrut i jersei amb els colors de l’Elx club de futbol. El text publicitari, en castellà, deia, entre altres coses: Ya lo decía la yaya: nene, pa viure bé, Santa Pola. Però el que a mi més m’agradava de tots era una imatge publicitària a la porta de vidre d’una botiga del centre d’Elx, em sembla que era una merceria, on la cara inefable d’un iaio amb boina, suposadament la imatge publicitària de la casa, deia: xe, que no m’havia mort! Llàstima que quan vaig anar a fer-li una foto, aquella botiga ja havia desaparegut. Potser algun dia el iaio d’Elx reviscole a altre lloc.

            Aquí us podem mostrar imatges publicitàries d’una campanya per a una botiga d’electrodomèstics del 2012, que aprofitava, ben desacuradament per cert, algunes frases de les cançons populars d’Elx que van ser recollides a un llibre i un enregistrament fa tres dècades, Cançonetes de fil i cotó. Com és de llei la part seriosa de l’anunci està en castellà. Tot plegat continua fent l’efecte del valencià al qual li deixen assomar el morro com a llengua exclusivament de la llar, de les relacions de la gent gran, folklòrica, de la terreta, i res més.

            Amb tot el que hem comentat fins aquí, volíem mostrar que la llengua ha arribat a Crevillent a la segona dècada del segle XXI amb un alt grau de conservació pel que fa a la transmissió i l’ús, com a excepció del marc geogràfic més proper. Aquest fet ens permet d’observar evolucions pròpies d’aquest parlar que ja no es podran observar mai per tota la contornada. I per altra banda, com que la llengua hi viu un estat de setge com mai, a l’hora d’ara indefugible, podem contemplar de primera mà com continua el procés de contacte de llengües, sense haver suposat encara un procés substitutiu. Això és el que ens ha permés d’observar i registrar el fenomen que volem analitzar en l’article present.

            La nostra metodologia ha estat l’observació directa, de manera natural, sense ús de cap qüestionari, al llarg aproximadament d’una dècada, és a dir, parar bé l’orella dins l’àmbit familiar i a tot arreu, als usos lingüístics dels adults, de segona i de tercera generació, quan es dirigeixen als infants, als xiquets que encara no parlen o que balbotegen els primers mots, o als que s’anomenaven tradicionalment al poble els “cagonets”, és a dir els que van a l’”escola dels cagons”, que és el nom local de les escoletes o llars d’infants.

            Aquesta observació la començàrem quan ens vam adonar que la barreja lingüística, quan els adults parlaven amb els infantons, no era un fet anecdòtic ni exclusiu d’unes poques persones, sinó que havia esdevingut norma d’ús entre bona part de la població, si exceptuem aquells amb una consciència i fidelitat lingüística i nacional més gran. Aquests usos es limiten a la relació lingüística dels adults amb xiquets de bolquers, i una mica més grans, especialment en el moment delicat en què estan adquirint les primeres destreses del llenguatge oral, i sembla que fineix quan adquireixen plenament el llenguatge a l’àmbit familiar (i els xiquets acaben decantant-se per expressar-se en valencià o en castellà) i avancen cursos dins l’escola dels grans, la de los mayores, com es diu en aquesta mena d’argot.   

            Procuràvem d’anotar totes les frases de la manera més acurada possible, cosa que no resultava sempre fàcil, sobretot quan miràvem de reflectir alguna conversa entre adults i xiquets, en particular si nosaltres no formàvem part del cercle que enraonava, sinó que aquesta era sentida als llocs més diversos: carrers, parcs, botigues, supermercats, firetes o restaurants.

            Així hem pogut obtenir un corpus prou voluminós de frases i converses que conformen aquest dialecte peculiar. El nombre d’informants dels quals hem utilitzat els materials lingüístics en aquesta primera aproximació és d’una quarantena, i és una mostra significativa de tot el material recollit.

            Us proposem d’observar a l’engrós, tal com ragen, algunes de les anotacions que hem recopilat, amb la idea de veure si us fan el mateix efecte que a mi. En llegirem un grapadet.

            Això forma una mena de parlar coherent en si mateix, amb algunes normes, però que fa ús de la barreja heteròclita de codis com a característica principal. És un català que incorpora el màxim de barbarismes lèxics i morfològics que pot admetre, sense perdre el parlant la consciència que continua parlant la seua llengua.

            Podem resumir alguns dels usos observats. En primer lloc, el principal recurs és, dins una base lingüística que el parlant concep encara com a catalana, la substitució del major nombre possible de les unitats lèxiques genuïnes catalanes per les equivalents castellanes. Són principalment substantius, també alguns adjectius i en ocasions també verbs, però no en queden exempts altres elements de la frase, com ara conjuncions i adverbis.

            Es dónen també casos de substitució de sintagmes sencers i fins i tot de tota una proposició per l’equivalent castellana, però la característica de barreja no s’arriba a perdre, perquè el català apareix immediatament abans, en una altra proposició unida per un nexe a la barbaritzada, o bé reapareix tot seguit a la frase següent.

            Altre recurs molt important és la utilització de sufixos castellans en substantius catalans, principalment els diminutius hipocorístics (arrossito, peixito, peuitos, molts anyitos tens?). Això provoca moltes voltes el desenvolupament d’unitats lèxiques noves, amb molts pocs límits formals, i es pot arribar a la creació de veritables monstres lingüístics, atés el fet que en moltes ocasions els coneixements del castellà dels usuaris d’aquest llenguatge pot ésser limitat, i encara que no fos així, no és el cas, perquè no parlem que es busque de ensenyar als xiquets les paraules en castellà de manera premeditada, sinó de crear un efecte de familiaritat a través d’aquest llenguatge barrejat, d’aquesta mena d’escudella. A nosaltres ens colpeix especialment el cas de solito, que és allò amb que es conerteix el ‘solet’ en comptes del solecito.

            Aquest recurs de la barreja pretén de donar al llenguatge un caire d’afecte i familiaritat i ha substituït en bona part l’ús de mots més o meyns genuïns especificament dirigits als xiquets, com ara: nono, xitxe, guaguau, pipi (pollet), papoles, cacurres, meme, xele, caixeta, poma, muixo. i els diminutius nostrats –et/-eta, -iu/-iua. En ocasions s’hi combina, amb aquests recursos tradicionals, però generalment aquests queden arraconats. L’antic vols ma?, que encara recorda molta gent que es feia servir abans per a preguntar als xiquets si volien aigua, i que s’havia construït amb un recurs semblant de barreja lingüística entre català i àrab, però evidentment a un nivell i amb unes intencions diferents, ja és només un record d’uns pocs, davant de la força aclaparadora del vols agua?

            De fet, aquest fenomen no és nou, però no amb aquesta magnitud. Volem dir que alguns d’aquests castellanismes utilitzats com a recurs d’amanyagament als infants ja feia molt de temps que corrien: el vols agua? o el que te’n vas al campo o el puja a cavallo o al braço, o mira el santo o fa frío, se sentien sovint, però res a veure amb el que es pot sentir ultimament a Crevillent, on la barreja no és ja l’excepció, sinó la norma. De fet, recursos lingüístics semblants per a dirigir-se als xiquets i fer-los gracieta no deuen ésser extranys a altres zones del domini català, però això molt millor ho podrieu dir vosaltres que no jo: jo em quede amb el tatano i també amb alguns versets que podem llegir a les Rondaies Mallorquines, com ara el de “Calla, cavallino / que és massa dematino / per dar-te l’ordi” (a la rondalla En Ferrandí, III, 110 i 111), o el de “Toni Garriguel·lo, treu es ditel·lo, veiam si encara estàs tan magrel·lo”(En Toni Garriguel·lo, IV, 94-101).

            El problema és que en el cas que ens ocupa, aquest dialecte dels adults dirigit als infants pot tenir conseqüències en la transmissió lingüística. Nosaltres hem recollit també converses, de les quals ara us n’oferirem una mostreta, principalment entre pares i fills, on la qüestió es manifesta ben clarament. Perquè en els últims anys un fet que abans era una excepció absoluta a Crevillent, es pot observar cada vegada amb més freqüència: de pare i mare catalanoparlants actius, també entre si, i a primer colp d’ull també amb els fills, pugen fills parlant en castellà, a voltes tots els fills, a voltes alguns. I no es tracta del fet buscat expressament de parlar-li als fills en castellà perquè és “millor” o fa més senyor, cosa que a la nostra població d’estudi ha estat un fet raríssim, fins i tot entre la gent diguem-ne benestant.

            Pel que hem pogut capir, les coses funcionen de la manera següent: en primer lloc, els xiquets de pares catalanoparlants creixen en un ambient on la presència del castellà és indefugible, per causa de la televisió, la ràdio, el personal d’algunes llars d’infants o les persones de la pròpia família o alienes que parlen en castellà als xiquets. Sobre això últim cal dir el següent: quan una persona adulta catalanoparlant se n’assabenta (de vegades ho pregunten, com li parlen) que a un xiquet els pares li parlen en castellà, canvia indefectiblement  al castellà per dirigir-se a aquest, però no observarem mai el contrari, que una persona adulta de parla habitual castellana es prenga l’interés o faça l’esforç de parlar-li en valencià a un xiquet que sap que és educat o que ja parla en valencià. De fet, no hem sentit mai encara que en aquest cas pregunten si li parlen en valencià, per tal de dirigir-s’hi.

            En segon lloc, molts dels xiquets el primer que senten a casa és aquesta barreja que hem mirat de descriure aquí. Aquests dos elements fan que alguns dels primers mots que pronuncia l’infant en el seu procés d’adquisició del llenguatge siguen castellans, com ara mío o, és clar, agua.

            De seguida que el xiquet pronuncia algun d’aquests mots, el reforç per part dels adults és automàtic: el mot castellà que diu el xiquet és repetit per l’adult.

            Així, el xiquet creix amb més d’un model lingüístic a l’abast: la barreja que fan servir amb ells els adults, el valencià més pur que els adults fan servir entre ells (que també inclou prou castellanismes) i l’estàndard castellà que escolta a tot arreu i que es presenta amb poc marge de variació.

            En aquestes circumstàncies, molts xiquets que presenten vacil·lacions i interferències entre les dues llengües, s’acaben decantant pel castellà, perquè en molts casos, com en algun dels exemples de converses que tenim a continuació els pares ja no tan sols fan una barreja, sinó que arriben més enllà i en moltes ocasions construeixen bona part de les frases completes que dirigeixen als fills totalment en castellà.

            Com a conseqüència molts d’aquests xiquets acaben per expressar-se exclusivament en castellà, sense barreges. El fet d’escollir posteriorment una escola de línia en castellà reforça el fet que aquests xiquets acaben enraonant en castellà només.

            El pas final és que els pares acaben per dirigir-se als seus fills en castellà. En definitiva: en comptes de ser els pares els que transmeten la seua llengua als fills, acaben per ser els fills els que fan que els pares canvien de llengua amb ells.

            A mode de resum, doncs, hem constatat no només les barreges, sinó també les alternances d’ús entre les dues llengües, català-castellà, en la interacció entre alguns pares i altres adults amb els xiquets. Aquests usos barrejats i aquestes alternances, per tant, no només transformen la llengua, sinó que poden fer que el xiquet acabe adoptant el castellà com a llengua d’expressió, del qual sí té un model no barrejat i clar, a través dels mitjans de comunicacions, de l’escola i els llibres. Aquest comportament lingüístic dels adults actua, doncs, com a reforç i el xiquet, que bascula sovint entre una llengua pura i una altra de barrejada, opta per la pura.

            També cal dir que no tots els adults adopten aquesta barreja, encara que algunes de les expressions siguen gairebé obligatòries, com la fórmula vols agua, que nosaltres hem comparat amb nostàlgia amb la despareguda vols ma, símbol perdut d’una altra mena de contacte lingüístic.

            Aquest fenomen de barreja circumscrit a l’àmbit del llenguatge familiar que els adults fan servir amb els xiquets és, com ja hem esmentat un fenomen nou. Els casos de hibridació lingüística que es donaven abans al poble eren puntuals i tenien altres motius: es tractava del dialecte particular d’algunes persones concretes d’origen castellà que feien servir el valencià, però que no n’arribaven a assolir-ne la competència lingüística completa i mesclaven els dos codis. Eren casos excepcionals, contraris a la norma i fins i tot a Crevillent tenen un nom: es diu que una persona “parla com el tio Xocolate” quan mescla arbitràriament les dues llengües.

             Barreges lingüístiques existeixen en l’únivers de les llengües del món, que s’han estabilitzat en models de codis mixts. És el cas dels pidgins americans, el nom dels quals ens hem atrevit a manllevar, encara que amb reserves, per al títol d’aquest article. Potser vosaltres em podríeu donar la vostra opinió. Perquè la semblança amb el cas present és la barreja, però la diferència és que en els pidgins és la llengua adoptada la que queda profundament marcada per la llengua substituïda, és a dir, que són casos de forta pervivència de substrat. Aquest degué ser el cas del castellà adoptat a l’Horta d’Oriola durant el segle XVIII (segons Cavanilles, “hablan un mal castellano”.)

            Dos casos més semblants al nostre serien, d’una banda, el de l’anglés, que arribà a assolir la seua expansió i maduresa després d’haver patit un procés fortíssim de llatinització a través del francés de l’elit invasora normanda. D’altre banda hi ha el cas del romanesco o parlar de Roma, que, sense haver desaparegut del tot, és a dir, sense haver existit una solució de continuïtat, ha patit tal influència històrica persistent del toscà, que tot i ser una llengua independent d’aquesta pel seu origen (del grup itàlic del sud, més semblant als parlars napolitans que als parlars de més al nord) ha arribat a tenir una semblança tan pregona amb el toscà que el fa ser apercebut més aïnes com un dialecte de la llengua italiana.

            A manera de conclusió cal dir que aquesta mena de parlar barrejat si no fos que contribueix encara més a la deserció lingüística directament en molts casos, potser seria el futur d’una llengua que cada volta incorporaria més i més barbarismes, com li va passar a l’anglés i al romà. Però també que és reversible i depén molt de la voluntat i de la consciència dels pares i després, és clar, de l’escolarització en valencià. Fos desitjable a més, com no, tornar a comptar al País Valencià amb uns mitjans de comunicació en català, amb un model lingüístic clar i coherent.

           

            Vicent-Josep Pérez i Navarro

Juliol 2015

Jaume Bonet, en vaga de fam en defensa de la nostra llengua

Gràcies, Jaume!

http://www.youtube.com/watch?v=I7Z2gUh3fJg

Multiculturalitat i multilingüisme a les nostres platges.

(Aquest article està incomplet i sense corregir)

La platja del Pinet és un petit racó sorrenc, al darrere de la serra del Molar (per als que venim de terra endins) a la vora del rodal de la Marina, dintre del terme d'Elx. És un lloc no excessivament concorregut, si ho comparem amb la caterva de gent que satura i converteix en angoixant la major part de la nostra bellíssima línia de costes durant l'estiu. Potser és perquè es troba propera a altres platges molt freqüentades, amb llocs de lleure i equipaments més atractius, i perquè la presència de paratges naturals, com el seu bosquet de pins i els estanys, plens d'aus, del Fondo i de Santa Pola, van aturar en part la urbanització salvatge. El cas és que és un dels pocs llocs on encara al juliol hi pots anar i no trobar-te massa gent. I al vespre és una delícia. 

L'ajuntament d'Elx la té una mica desatesa i per darrere de la seua línia de dunes no està massa neta, perquè hi ha uns contenidors on els banyistes no sempre encerten a l'hora de llançar la brossa. El Pinet ha estat, tradicionalment, des d'on arriba la memòria, el lloc d'estiueig de les crevillentines i crevillentins. Segurament va començar a les acaballes del segle XIX, quan els banys de mar començaven a estar de moda arreu, sobretot perquè l'ermita de sant Gaitano, ben endins de la serra de Crevillent,  i la seua fira, a començaments d'agost, on la gent hi anava per a passar uns dies i hi tenim documentades festes i balls populars, van entrar en decadència. La posició de l'ermita, al bell mig d'un rodal ferèstec i apartat de poblat, tot i haver estat construïda per la noblesa local, no la feien bona a ulls del bisbat d'Oriola, tot i la devoció del poble. Es diu que en aquells dies de lleure al bell mig de la serra la gent de Crevillent es prenia unes llibertats que no agradaven massa. Sembla que l'obscuritat del paratge, cobert de pins, i l'ambient de festa, fomentaven relacions físiques extramaritals entre xiques i xics. No conec encara bé la feta, però té lògica. El fet és que, a instigacions del bisbe l'ermita es desacralitzada, mig enderrocada, i la fira, ala! cap al poble, pecadores i pecadors, que els boscs us fan perir, i l'excés de diversió és roín.

Siga com siga, durant tot el segle XX el Pinet, dominat per una antiga torre vigia de la qual ara només queda la base, es converteix en el lloc on les famílies de Crevillent se n'anaven en carro, plantaven una barraca d'estora de junc, passaven una setmana de banys i se'n tornaven abans de sant Jaume (25 de juliol). Deien que aquest dia la mar s'engolia "un cap", i era la senyal de tornada al poble i a la faena. Crevillent té una gran estima per aquesta platja d'Elx. Vegeu alunes fotos dels crevillentins fent l'estiueig cap als anys 1950, les quatre primeres per gentilesa de la María-José Asensio, la resta de la Maria la Quinzeta:

Detall de les barraques d'estora de junc de la foto anterior.

Allà porte jo ma filla moltes voltes des que era menudeta. Ara, només acabar l'escola, ja la hi duc, perquè el mes de juny i començaments de juliol l'aigua està mansa i transparent, i és un tot un goig banyar-s'hi. Un petit paradís a la terra. Mireu unes fotos de fa dos anys:

Un petit paradís a les nostres costes, el poc que queda que no ha ens ha llevat encara el turisme, l'especulació i la construcció salvatge.

Això és el que tenim per aquí baix. Doncs bé, com us deia, només acabar l'escola ma filla i jo anem cap allà. Enguany el primer banyet al Pinet el férem el dia 27 de juny. Quan el sol començava a batre fort (en tot el retjo del sol, que diríem a Crevillent), a redors de migdia, passen separats per intervals de pocs minuts, uns venedors ambulants sudsaharians, de pell molt fosca i cos atlètic; venen des de Torrevella a peu per la platja i imagine que arribaran fins a Santa Pola, no sé si més lluny. Passen sense oferir la mercaderia, esperant que algú els en demane. Duen per vendre vestits estiuencs, barrets, ulleres de sol, rellotges.

Des que era molt menut que no puc veure captaires ni venedors de quincalla o de mocadors a les carreteres, sense sentir l'impuls de donar-los algun dineret, de comprar-los alguna coseta. En aquest cas em guanya també la curiositat de saber quina llengua parlen, quina és la seua cultura. N'ature un dels venedors, un negre ben plantat i bell i que porta una capsa d'ulleres. Li'n demane unes per a la meua xica i li pague els deu euros que em demana. Li parle directament en francés: no sé quina és la seua llengua materna i de segur que no en sabré ni un borrall, però em dirigesc a ell en francés. No vull fer servir per a res el castellà; el francés, en aquesta circumstància, és un mal menor. L'home sembla una mica sorprés, i em contesta amb frases en castellà mal pronunciat. Jo procure no canviar mai del francés. De seguida arriba un company de la mateixa ètnia que ens ofereix rellotges. A la meu xiqueta li agraden i li'n compre un. També deu euros. Conversem més distesament, en francés. L'altre no diu res en castellà. Aleshores jo veig l'oportunitat i els pregunte per la seua llengua, pel seu país, pel seu nom. Em contesten molt amablement. Resulta que parlen ualof, i que són del Senegal. El que m'ha venut les ulleres es diu Bamba, nom per a mi preciós, ben evocador de coses i d'històries, i és d'un poble que ell mateix amb bona caligrafia i amb ortografia imagine que francesa, m'escriu a un paperet: Thies. L'altre xicot es diu Amdy i és de Dakar; aquest últim lloc me'l diuen amb aquest gest de "segur que n'has sentit a parlar..." I tot seguit, sense jo demanar-los-ho, Bamba, m'escriu una salutació en la seua llengua, i la contestació adient: ndagua def (em tradueix: comment ça va?) i magui fireq (ça va bien). Ens acomiadem somrients amb una encaixada de mans, no sense haver-los jo explicat quina és la nostra llengua i la nostra ètnia: catalans. Un dia de la setmana següent que érem tota la família a la platja, em sorprén Bamba que se'ns apropa, amb la seua caixa d'ulleres de sol, ben somrient; ens saluda directament amb ndagua def i converse amb ell tota l'estona només en francés, ja no mira de fer servir el castellà, i una de les coses que em diu, amb la seua mirada sempre somrient, sempre intel·ligent, és que "els espanyols generalment no acostumen a parlar altres llengües..." És clar, pense jo, això no ha estat prioritat de l'estat que ens encadena... fins ara, quan el seu sempitern complex d'inferioritat, que el fa somiar amb imperis i aixafar els que són més febles,  l'ha convertit al nou credo de l'anglés. L'encaixada de mans amb en Bamba és especialment forta i càlida. Li regalem la nostra ampolla d'aigua fresca i marxa tot seguit cap a Torrevella; és ja migdia. Adéu, Bamba, bona sort.

El 29 de juny tornem al Pinet. En aquesta ocasió fem amistat amb una família del nord d'Itàlia. Són el Marco, la Licia i el seu xiquet, el Samuele, de Bertinoro, a l'Emilia Romagna. Mentre ma filla juga amb l'arena amb el Samu, jo converse amb el pares en toscà, el meu toscà deficient. Els explique coses de la terra, els explique la història de l'illa (l'illa Plana o Nova Tabarca), els parle (ells em pregunten on menjar una "paella") del arrossos autèntics dels meus rodals: de la perola d'arròs de Crevillent, amb conill, pota i mondongo, de la costra d'Elx... i els dic on anar a menjar-ne. Volen anar a Alacant, i jo els dic que si realment volen veure una ciutat amb un entorn realment bell i interessant, haurien de visitar Elx. Els parle dels horts de palmeres. I no renuncie al topònim nostrat: Elx, aclarint-los que és el que ells coneixeran per Elche. I té bon resultat, perquè, l'home diu que ho ha vist escrit així a les nostres carreteres: Elx. Els explique que parlem català, que és una llengua amb diferències més pregones amb les llengües properes que les que hi ha entre els que ells anomenen "dialetti" a Itàlia, i els explique l'extensió de la llengua, d'aquí fins a Barcelona, com a referència. I també, com no, parlem d'economia, de com la crisi ha castigat les nostres terres i no tant les seues, i parlem del Berlusconi, i m'expliquen que durarà ja ben poc al poder. I ens acomiadem. Procurem de fer-nos sempre visibles al món, i si podem sense intermediaris. Siguem el que no són altres. És enriquidor per a tots.

El divendres 8 de juliol anem a una platgeta de la Vila Joiosa. A la meua xiqueta li agrada fer amistat amb els xiquets de la platja, i pel matí es fa amiga de l'Elena, una nena de la seua mateixa edat que està amb la mare i una germana. Són de Toledo. Ma filla és increïble: ha estat educada, en la mesura del possible, en la seua llengua materna. Com son pare, inicia les converses en català sempre, i així les continua. Les dues xiquetes, ella i la toledana, fan bona amistat, juguen juntes, es banyen juntes, es mengen polos de la Hello Kitty (com no!) i s'entenen perfectament, l'Helena en castellà i la Maria-Teresa en català, sense el més mínim problema; sa mare em comenta que no entén molt bé el que diu ma filla, però se l'escolta, adonat-se que no és gens difícil; jo li faig d'intèrpret en algunes ocasions, però després d'una estona ja no cal. Bona sort Helena.

Al vespre del mateix dia, després de dinar, tornem a la mateixa platja, ára ma filla fa amistat amb una bessonada de dues xiquetes vileres, la Paula i la Sara, una mica més xicotetes que la meua, que estan allà amb la mare. Parlen en castellà, tot i viure a la Vila. Ma filla els parla en valencià sempre, i també així parlem amb la mare, que tot i ésser de parla habitual castellana, fa el petit esforç, tan agradable, de fer servir el valencià, llengua que coneix bé, tot i no fer-ne ús. Ens falta una miqueta! De fet, les dues xiquetes bessones, després d'estar un parell d'hores amb ma filla i nosaltres ja comencen a expressar-se i dirigir-se a nosaltres també en valencià. Ens diuen que la seua mestra és la Vicenta-Maria, que pel nom estic segur que déu ésser vilera. Que poquet ens falta per recuperar la llengua, si ens deixaren!

Fins aquí la cara. I aquí ve la creu. Acabem el dia en la xocolateria de Valor, un lloc on gaudir de la millor xocolata de la vila, amb vistes al mar. Quan ens n'anem a ma filla li ve de gust menjar-se uns bombons. A l'entrada de la xocolateria en tenen un bon surtit. em dirigesc a la despatxadora, una xica ben jove i simpàtica, d'aspecte agradable... li diem que ens pose uns bombons per a la xiqueta. La despatxadora, tota nerviosa i encara somrient diu: "me podrian hablar... (s'atura, s'ho pensa, volia dir en castellà però no ho acaba de dir) es que soy de Santiago" i es diu efusivament la mà a la pitrera on hi ha una etiqueta identificativa on, en comptes d'anar el seu nom, hi diu: Santiago de Compostela. Ja la tenim, ja ha eixit l'amo, pitjor encara, l'esclau més vil convertit en amo d'altres. En fi, no és culpa d'ella, ja ho sabem, però per l'aro, no... Li conteste seriós i sense alterar-me gens, però amb fermesa a la veu i una indiferència absoluta pel seu lloc de provinença (¿per què hauria ara d'afectar una curiositat que m'acaba de llevar la seua descortesia cap al client de la terra que li dóna de menjar? A més, els diners són nostres): "I mosatros som d'aquí." La xica canvia immediatament d'actitud, es mostra nerviosa, potser una mica avergonyida, potser té por que em queixe... ai, ai, ai, aquests que no es deixen xafar, com són! El cas és que no canviem de llengua en cap moment, ni entre nosaltres, és clar, ni per dirigir-nos a ella. I el cas és que ens entén perfectament, i ha de renunciar al seu tic d'amo. Quan ens ha servit, li somric, li faig una propineta i li dic: "adéu simpàtica!" ella torna a somriure i em dona les gràcies amb gest alleugerit. Ho veus, com no costava tant, dona?

La Vila Joiosa. Per la banda de la Malladeta. Un altre paradís no del tot perdut.

    

(Aquest escrit encara està incomplet) 

Milan Kundera i la destrucció de la memòria

Farà uns dies mirava a la televisió un canal comercial que m'arriba per parabòlica. És diu Viva l'Italia i ofereix durant tot el dia poca cosa més que televenda d'antiguitats i bosses de dona de marca. Jo me'l mire en ocasions per tal de millorar el meu modest coneixement de l'italià (toscà), perquè els que hi parlen ho fan ràpidament i espontàniament, és un parlar viu, poc encarcarat pels guions escrits. Això ajuda a agafar soltura a l'hora de parlar.

El cas és que el tenia posat, aquest canal, però no en feia massa cabal, anava d'ací d'allà de la casa fent coses, quan de sobte vaig sentir una cosa poc habitual. Segurament és que Viva l'Italia emet des de Nàpols, sinó trobaria poc context a la petita arenga que un home gran, canut i amb ulleres feia contra la unitat d'Itàlia i en favor de l'antic regne de Nàpols. Era una mena d'espot publicitari, amb una forta càrrega contra l'statu quo de l'estat Italià. Ja sabeu que fa ja temps el nord d'Itàlia, on es va forjar la unitat política de la península, per la força evidentment, ara blasma contra el sud més pobre (Nàpols, Sicília, Calàbria...) a qui acusa de no estar a l'alçada, amb un discurs que cau sovint en el menyspreu. Tot això és molt complex i té molts aspectes, perquè al nord hi ha també moltes diferències i moltes nacions incloses, com ara els retorromànics i els vènets. Està també relacionat amb el que allà a Itàlia en diuen "dialetti", però que són veritables llengües separades independentment del tronc llatí, tot i la seua proximitat i semblança.

Però és evident que les conquestes piemonteses, les guerres "heroiques", tal com se'ns fan entrar pels ulls, d'en Garibaldi i en Cavour, no eren altra cosa que guerres de conquesta, on tots van caure i van ésser unificats, Estats Pontificis inclosos. Velles capitals amb moltíssima història van caure sota el banderot tricolor. Roma, elegida per ésser capital, pel seu prestigi derivat de l'antiguitat i per la seua situació geogràficament centrada en el nou mapa de la unificació, era una població més propera, per parla i per costums, al sud napolità, que no pas al nord. No sé si sabeu que la llengua oficial de l'estat italià, el toscà o italià, no era pròpia de l'actual capital, Roma, sinó de la zona de Pisa i Florència (la Toscana) i que ja abans de la unificació havia esdevingut un referent cultural considerat superior a les altres llengües d'Itàlia, i, com havia de passar, en crear-se la unitat, inexistent des de la caiguda de l'Imperi Romà, va esdevenir única llengua oficial. Roma parlava romanesco, i encara, tot i la fortíssima influència del tosca, n'hi trobem rastre, sobretot en la fonètica i el vocabulari. Enmig d'aquest sarau, Roma, que era dels papes i no ho havia pretés, es va veure convertida, per obra dels artífex de la unificació, en la capital d'un estat nou de trinca, i va assumir el seu paper d'uniformització de la península i les illes a través d'una llengua que no era la seua. Interesseu-vos pel romanesc quan aneu a Roma.

Bé, totes aquestes qüestions, lingüístiques i polítiques, són massa extenses per a tractar-les ara, però el fil em mena i em desmarranxe una mica. El que volia comentar-vos és que, a la fi del petit discurset en favor de l'antic regne de les Dues Sicílies, una clara reacció al racisme que ve del nord, en lletres de títols de crèdits va aparéixer una frase de l'escriptor txec Milan Kundera. Segurament molts de vosaltres ja la coneixíeu, perquè corre per ahí per l'internet. Jo no la sabia, però em va colpir. Difícilment es pot expressar millor amb paraules una idea més pròxima al que li passa a la nostra terra. És del llibre Kniha smíchu a zapomneni "El llibre del Riure i de l'oblit" (1979, Paris, ed. Gallimard). Aquí us la deixe, perquè hi penseu. Té l'estructura d'un petit diàleg.

 "Per liquidare i popoli" diceva Milan Hübl "si comincia col privarli della memoria. Si distruggono i loro libri, la loro cultura, la loro storia. E qualcun altro scrive loro altri libri, li fornisce di un'altra cultura, inventa per loro un'altra storia. Dopo di che il popolo comincia lentamente a dimenticare quello che è e quello che è stato. E, intorno, il mondo lo dimentica ancora più in fretta." 

 "E la lingua?"

"Perché dovrebbero togliercela? Non sarà più che folclore, e prima o poi morirà certamente di morte naturale".

"Per a liquidar els pobles" deia Milan Hübl "hom comença per privar-los de la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seua cultura, la seua història. I algú altre els escriu altres llibres, els forneix amb una altra cultura, inventa per a ells una història nova. Després el poble comença lentament a oblidar qui és i qui ha sigut. Al seu voltant, el món encara l'oblida més ràpidament."

"I la llengua?"

"Perquè ens l'haurien de llevar? No esdevindrà altra cosa que folclore, i més aviat o més tard morirà sense remei de mort natural."

Una mort natural, afegiria jo, que és una eutanàsia, un suïcidi induït.

Impressionant, veritat? Acabaré amb una altra cita que m'enxisa, d'en Ludwig Feuerbag, de L'essència del cristianisme, i que també ens la podem aplicar, perquè ens calen molts i molts arguments contra la força bruta dels ocupants del nostre país i dels nostres conveïns que s'hi han venut:

"La paraula fa l'home lliure. Qui no sap expressar-se és un esclau"

Que passeu un bon dia totes i tots.

Casal Jaume I de Crevillent: X aniversari.

La nit del divendres 1 de juliol el Casal Jaume I de Crevillent va celebrar la festa del seu aniversari. En primer lloc, a la Casa de Cultura de Crevillent, es va fer un acte molt emotiu, amb el lliurament de premis a vàries persones i entitats del nostre poble, destacades per la seua defensa del valencià en diversos àmbits. Tot seguit, el mestre Pep Gimeno, el Botifarra, d'Aixàtiva, com es diu al seu poble i a ell li agrada recordar-nos, de qui sóc fan incondicional, juntament amb tres sonadors de la seua colla, ens va oferir una de les seues actuacions màgiques. Gràcies Pep, pel que fas pel nostre patrimoni cultural, i per voler venir a Crevillent a compartir-ho amb nosaltres.

Tot seguit bona part del públic assistent, ben nombrós, vam fer un soparet de germanor a la porta del Casal. Va ésser ben agradable i divertit. Així es va escolar la vetlada.

Com que jo, modestament, em trobava entre els premiats pel nostre casal, segons em van dir "per la tasca anònima i solvent de recerca, recuperació, divulgació i dignificació de la tradició oral i la cultura popular en valencià", paraules que em fan sentir profundament honorat, vull deixar constància aquí del meu agraïment a aquesta institució tan digna i a totes les persones que en formen part, tot reproduint les paraules que vaig dir en el lliurament del premi. Són aquestes:

Bona nit a totes i tots els presents.

Abans que cap altra cosa, el que he de fer per obligació i per gust és agrair de tot cor i amb totes les meues ganes al casal Jaume I de Crevillent aquesta distinció que em fa i que he rebut amb la il·lusió i felicitat més gran.

Per una banda, perquè és el reconeixement primer i únic que he tingut per la tasca que faig per la meua llengua i cultura. i els que em coneixen bé saben que tota la meua vida se sustenta amb aquests tres pilars bàsics: la família, la meua llengua i les meues classes de llatí i grec.

Per altra banda, perquè ningú millor que aquesta institució nostra, el nostre casal, Acció Cultural del País Valencià, on tinc tants amics d'ànima, de llengua i de pàtria, a qui debem tantíssimes coses en favor del redreçament cultural i anímic del nostre poble, perquè et faça el regal d'un reconeixement com aquest.

No m'agradaria deixar d'esmentar ningú i per això no enumeraré la llarga llista dels que hi treballen; això sembla un tòpic, però és cert. Tanmateix no vull deixar de permetre'm el luxe d'esmentar tres noms que, de bon principi, m'engrescaren i em van fer sentir que no estava sol en les meues dèries i l'amor a la llengua: són en Rafa, en Dani i en Xusso. Gràcies a ells i a tots vosaltres, moltes gràcies de tot cor.

Més coses volia haver dit i m'havia preparat, a banda dels meus agraïments, per la ràbia immensa que em produeixen els atacs feixistes contra ACPV, contra la nostra llibertat i contra la nostra llengua. Però vaig optar per aparcar-les de moment, d'una banda per no allargar-me massa, d'altra per no recordar en una nit de festa als presents tots aquests núvols negres que se'ns llancen a sobre. Tanmateix, com que la meua idea és també ajudar a mantenir l'esperit fort i alerta davant la prepotència i les agressions, em reserve per a una altra ocasió la segona part del meu discurset. Ànim amigues i amics i endavant!

Ma filla i jo amb en Pep Gimeno "Botifarra"

Crevillentins a les Hèbrides, crònica breu del viatge a un país cèltic.

 Aquest article va ser publicat a la revista El Tempir, any 2004, pàgs. 64-65. Aprofite per agrair a la redacció d'aquesta revista, indispensable a les terres del sud, i en especial al meu amic Joan-Carles Martí, l'oportunitat que sempre m'han donat de publicar-hi, en especial el meu primer treball, sobre el parlar de Crevillent.

Fa ja un grapat d’anys un bon amic, en Joan-Lluís Monjo, folklorista excel·lent de Tàrbena, em va deixar un disc de vinil de música popular de les illes Hèbrides, enregistrat per la discogràfica Harmonia Mundi. El misteri i la bellesa d’aquelles veus, que cantaven i recitaven en una llengua per a mi incomprensible, i la màgia del grinyol de les cornamuses, em van captivar durant molt de temps. Pertanyien a una cultura en extinció, desconeguda per complet a la meua redor.

L’estiu passat vaig poder acomplir un vell somni: visitar Alba (Escòcia), un dels últims reductes del món cèltic, i en concret les Hèbrides, refugi de les últimes veus del gaèlic. La primera escala del viatge que vam fer, la dona i jo, va ser a Glaschu (Glasgow), on tan sols vaig trobar gaèlic a la retolació de l’estació de ferrocarril de Queen Street, a banda d’un lacònic Fàilte (‘benvinguts’) a l’emblema de l’oficina de turisme. Com calia esperar, cap altre testimoni visible de gaèlic em va eixir al pas en aquesta urbs fascinant, tot i que després me n’assabentés que aquí precisament hi ha la concentració més gran de parlants al món, prop de 6000, procedents de les zones rurals d’Escòcia, i evidentment diluïts entre la gran massa d’anglòfons. Una visita a la botiga de llibres en gaèlic del Comhairle Nan Leabhraichean (The Gaelic Books Council), em va servir per a comprar una gramàtica, un curs d’autoaprenentatge i bona mà de llibres sobre folklore i música popular.

Després d’una estada breu a la capital, Dùn Èideam (Edinburgh), vam fer cap a les Hèbrides. Des de Glaschu un autobús ens va dur cap al nord del país, travessant un paisatge esquitxat de llacs, d’una verdor i una bellesa difícil de expressar en paraules. A Inbhir Nis (Inverness) fem transbord per a arribar a Ulapul (Ullapool), on hem d’agafar el ferri de la Caledonian MacBrayne. Ulapul és un poblet mariner de cases blanques, on els carrers estan ja retolats en bilingüe, gaèlic-anglés. Tres hores més a través de l’Atlàntic i desembarquem a l’illa de Leòdhas (Lewis).

El punt d’arribada és el port d’Steòrnabhag (Stornoway). Aquí trobem rètols en gaèlic a tot arreu. Un cartell en forma d’auca, amb un Calum (Malcolm) per protagonista, avisa els pagesos i ramaders dels perills d’una actuació inadequada al camp. Il·lusionat com era per sentir parlar aquelles gents en la seua llengua, els primers dies van ser decebedors: únicament anglés al nostre voltant. Certament, ens havien avisat que potser a aquest poble, el més gran de l’illa, ens seria més difícil de sentir gaèlic.

Com que els rètols de les esglésies anucien oficis en gaèlic, al vespre del diumenge, sota una pluja persistent, entrem a un temple a viure la cerimònia. Els hòmens amb vestit fosc de jaqueta i corbata, les dones amb barrets amb llaç i faldilles llargues, tothom amb el llibre de psalms a la mà: semblem traspassats a un altre temps. La mitjana d’edat dels assistents és la seixantena, i tots parlen en gaèlic, per fi! Un pastor fa acte de presència i comença un sermó melòdic en gaèlic. De sobte un home enceta un càntic i tot l’auditori li fa els cors: se’m fa difícil de transmetre-us la sorpresa i l’emoció intensa que em provocaren aquelles veus, que modulaven paraules sonorament belles en una tonada amb més de tres cents anys de tradició. A l’eixida del temple, sota els paraigües, els assistents ens saluden i s’interessen per la nostra procedència amb una amabilitat i un caliu humà exquisits.

Retolació en gaèlic a una cruïlla de camins.

Nenúfars

Els dies següents ja sentim gaèlic arreu, però mai entre el jovent d’Steòrnabhagh. Abillats d’hivern en ple agost, amb un cotxe de lloguer i conduint per l’esquerra, entre estuaris vorellats d’alga vermella, llacs grisos i erms amerats, coberts d’una espessíssima catifa de torba xopa, durant dues setmanes recorrem tota l’illa de Leòdhas i na Hearadh. Els camps estan sembrats d’impressionants megàlits solitaris i cercles de pedra de temps immemorials. Vells cementiris i velles ruïnes ocupen miradors privilegiats. Entre penyassegats fora mesura s’obren platges de sorra blanquíssima. Ovelles de llana blanca i rostre negre omplen tot el paisatge, impassibles davant el poc trànsit que circula pels camins: aquí la vida té un altre ritme. De la llana d’aquestes ovelles viu bona part de l’illa, i també del mòine, la torba negra com la sutja que els illencs tallen del sòl de terra en forma de maons.

Clach an Truiseil, al llogaret de Baile an Truiseil




Ceann Hulavig

 



Turusachan, Calanais, "l'Stonehenge de les Hèbrides".



Els pobles són llogarrets diminuts, on el passat pobríssim es mostra a tot arreu en les runes allargassades de pedra fosca de les taighean dubha (‘cases negres’), habitança tradicional de les Hèbrides. La toponímia està tota senyalitzada en gaèlic i així podem llegir el nom autèntic d’aquests llocs. I per tot arreu, trobem l’amabilitat extrema dels nadius, amb qui parle sempre que tinc ocasió. Habitants tan humanament càlids com gèlida és la seua terra. Amb un anglés ben pobre els demane sempre el mateix: que em parlen en la seua bella i vella llengua, que em diguen els noms de les pedres, dels animals, de les eines, dels tossals, dels poblets.

Taigh dubh ("casa negra") restaurada i mantinguda per a ésser visitada per Historic Scotland, la núm. 42 d'Arnol. Si voleu sentir en Iain parlar en la seua llengua materna: http://www.youtube.com/watch?v=WZ9mxpsu4hg i http://www.youtube.com/watch?v=q5jXjMmJtWA&feature=watch_response

Certament, l’hospitalitat d’aquest poble és admirable. Un ramader, una mestra jove d’escola rural —hi ha, tan sols en l’ensenyament primari, una doble línia en anglés i gaèlic—, un avi venerable, cantor de psalms els diumenges al temple, una dona amb botes i mocador al cap que recull el mòine al bell mig del camp, el guia d’un poblet tradicional, restaurat i habilitat com a museu... tots em responen amb paciència mentre enregistre els seus rostres i paraules en vídeo. Realment la captivació d’aquesta terra ens arriba al moll dels ossos. La fascinació que la seua llengua i cultura em provoca m’hi farà tornar. I la seua fragilitat, que fa estremir.

A l’oficina d’Steòrnabagh per a la promoció del gaèlic parle amb dos jóvens i un home gran, que em fan preguntats sobre el català i escolten atentament les meues explicacions. Quan aproxime una xifra sobre el nombre dels nostres parlants, tots tres somriuen; això no és una llengua minoritària!, em diuen: ja voldrien ells per a si els nostres trists milions. Efectivament, les circumstàncies del gaèlic no són les mateixes que les del català, però la davallada esfereïdora de la llengua dels escocesos —de ser la parla de bona part d’Escòcia a començaments del segle XX, a la seua reclusió a les zones més inhòspites, de prop d’un milió de parlants a menys de 70.000 en cent anys— ens ha de fer reflexionar i aprofitar al màxim els recursos i mecanismes amb que podem contar per salvar-nos la llengua. La tristor d’una cultura que mor com la gaèlica és indescriptible. Però encara ara estem a temps de viure-la. Visiteu el país dels celtes. Nosaltres ja el duem al cor per sempre.

Imagineu-vos les aigües de l'Atlàntic Nord en plena tempesta, una gran maror batent contra les roques de la costa d'Escòcia, i els vells mariners celtes lluitant contra el mar.

També aquí hi ha les platges de sorra més belles que mai he vist. Quina sort, que hi faça tant de fret!

Alba gu bràth!

   

Mala educació, de qui?

Anem sovint a Elx, gairebé una volta o dos per setmana. És una ciutat preciosa, no crec exagerar si dic que una de les més belles del món. No perdeu mai l'ocasió de visitar-la. Nosaltres tenim la sort de viure a una desena de quilòmetres. Té també una gran oferta de llocs d'oci i de parquets per a les criatures. Avui, com fem sovint, hi hem sopat, la dona, la filla i jo; el lloc es diu "La Sabata" i sempre està ple, amb la gent com a figues en quintars; és a un barri que sembla nou de trinca, que la gent coneix com a sector Cinco.

Quant ja ens faltava poc per a acabar, hi ha entrat un grup de persones que han segut al costat d'on som nosaltres. Eren un matrimoni gran, de la seixantena, un altre matrimoni entre els quaranta i els cinquanta i una dona sense parella més jove. Mentre seuen els sent parlar, a la meua esquena, en valencià, amb molta naturalitat. Trobar nadius a Elx sempre és d'agrair. No tots, però com a mínim dues persones del grup el parlen. S'acosta a saludar-los un home jove, que es dirigeix a ells també parlant en valencià amb molta confiança, tot fent broma sobre un número de rifa que deia que li anava a tocar. Després se'n va.

Quan ja li han demanat a la cambrera el que volien, s'enceta una conversa, o més bé un monòleg, de la dona més jove. Estem a l´època de les reclamacions de notes als instituts i és un d'aquells milions de converses semblants que es reproduiran a tot arreu. No ho puc sentir tot, encara que sóc molt a prop, però sembla que li han preguntat per les notes del fill o la filla, perquè diu, parlant alt i clar en castellà, que li han suspés la física i química i el valencià. Aleshores la dona s'ensanguina, perquè, diu, havia anat a parlar al centre, i diu que la professora de valencià: (aprox.) "me hablaba en valenciano, y yo le hablaba en castellano, y ella me continuaba hablando en valenciano, y yo otra vez en castellano, y yo iba a decirle que no la entendía, por no mandarla a la mierda." I després sembla que una altra persona del centre, no he sentit bé, però potser tutora o cap d'estudis, ens podem imaginar que per suavitzar la tensió de la conversa, diu que s'ha interessat per la família d'ella, si era de tal o de qual, i que això tampoc li ha parat bé (com no?). La dona parlava aquest catellà amb substrat fonètic valencià, anava amb familiars o amics valencianoparlants i era de família d'Elx. A més, havia aguantat la conversa de la mestra contestant-li els arguments. No tenia, doncs, cap problema de comprensió de la llengua.

Jo ja no sentia més. La sang em bullia al cap, i mira que he vist, he viscut, he sentit i he llegit mil voltes coses semblants. Però, roden roden, és sempre el mateix. Aquesta gent pateix de: insensibilitat absoluta pels demés i manca d'educació (estava dient això a persones més grans, que parlaven valencià com a llengua materna); creença ferma i inqüestionable en la superioritat del seu canon cultural, de la seua llengua, per tant racisme (¿Per què l'altra havia de canviar de llengua?¿Per què no canviava ella, o, com a mínim, per què no continuava cadascuna en la seua, si l'entenia perfectament?); perea absoluta, per ser incapaç, després d'anys i panys, d'articular mitja parauleta en valencià; ús de la mentida, perquè volia dir-li que no l'entenia i no era cert, o de la violència i el menyspreu, perquè l´hagués volgut manar a la merda; covardia, ja que no ho va fer, segurament perquè pensava que la seua interlocutora seria tan roïna com ella, i capaç de suspendre son fill o filla en setembre de bell nou. A més a més, com ja vaig escriure en altra ocasió, el boc expiatori és sempre la baula més rovellada de la cadena, en aquest cas el valencià: la dona, enutjada com un titot, com no vol pagar-la segurament amb la incompetència de son fill o filla, carrega contra el valencià. Del docent i de l'assignatura de física i química no va dir res. Així ja podreu, abusananos. Intel·ligència mínima, insensibilitat màxima, roïndat al límit. Desitge de tot cor que la bilis se li faça agra en la boca. I de passada, que, qui siga, torne a suspendre i repetesca curs, au!

I per part de les altres persones presents, que només se l'escoltaven sense dir res, hi havia assumpció absoluta dels valors dels enemics. Però, qué hi poden fer, pobres, després de tan de segle de rentat de cervell, i de tant d'anys d'un altre de més perillós, el rentat de cervell en "llibertat". El més possible és que no hagen vist l'ofensa per enlloc o, si algun raconet del seu cervell l'ha intuït, ha descartat la contestació perquè de segur que no saben ni que poden contestar-hi.

Quan marxem, jo els he mirat, m'he colocat ben prop perquè pugueren sentir-me bé, li he parlat ben alt i clar i amorosament a ma filla en la nostra dolça llengua, i l'he abraçada. He pensat quant de treball em costarà d'explicar-li en un futur aquesta mena de coses, a la meua tendra Maria-Teresa. Però, hi ha tanta malignitat al món, que potser no em costarà tant d'explicar-li aquesta. Tot i que no vull que se li faça difícil de pair, perquè jo sempre li he dit que el més gran tresor que el papa i la mama li deixaran en herència, juntament amb l'amor que li tenim, és la seua llengua, la seua ànima, la nostra llengua.

De vegades el món fa fàstic. I jo, ho podeu suposar, he marxat d'allí amb unes ganes immenses d'escopir-li a algú a la cara.