Crevillentins a les Hèbrides, crònica breu del viatge a un país cèltic.

 Aquest article va ser publicat a la revista El Tempir, any 2004, pàgs. 64-65. Aprofite per agrair a la redacció d'aquesta revista, indispensable a les terres del sud, i en especial al meu amic Joan-Carles Martí, l'oportunitat que sempre m'han donat de publicar-hi, en especial el meu primer treball, sobre el parlar de Crevillent.

Fa ja un grapat d’anys un bon amic, en Joan-Lluís Monjo, folklorista excel·lent de Tàrbena, em va deixar un disc de vinil de música popular de les illes Hèbrides, enregistrat per la discogràfica Harmonia Mundi. El misteri i la bellesa d’aquelles veus, que cantaven i recitaven en una llengua per a mi incomprensible, i la màgia del grinyol de les cornamuses, em van captivar durant molt de temps. Pertanyien a una cultura en extinció, desconeguda per complet a la meua redor.

L’estiu passat vaig poder acomplir un vell somni: visitar Alba (Escòcia), un dels últims reductes del món cèltic, i en concret les Hèbrides, refugi de les últimes veus del gaèlic. La primera escala del viatge que vam fer, la dona i jo, va ser a Glaschu (Glasgow), on tan sols vaig trobar gaèlic a la retolació de l’estació de ferrocarril de Queen Street, a banda d’un lacònic Fàilte (‘benvinguts’) a l’emblema de l’oficina de turisme. Com calia esperar, cap altre testimoni visible de gaèlic em va eixir al pas en aquesta urbs fascinant, tot i que després me n’assabentés que aquí precisament hi ha la concentració més gran de parlants al món, prop de 6000, procedents de les zones rurals d’Escòcia, i evidentment diluïts entre la gran massa d’anglòfons. Una visita a la botiga de llibres en gaèlic del Comhairle Nan Leabhraichean (The Gaelic Books Council), em va servir per a comprar una gramàtica, un curs d’autoaprenentatge i bona mà de llibres sobre folklore i música popular.

Després d’una estada breu a la capital, Dùn Èideam (Edinburgh), vam fer cap a les Hèbrides. Des de Glaschu un autobús ens va dur cap al nord del país, travessant un paisatge esquitxat de llacs, d’una verdor i una bellesa difícil de expressar en paraules. A Inbhir Nis (Inverness) fem transbord per a arribar a Ulapul (Ullapool), on hem d’agafar el ferri de la Caledonian MacBrayne. Ulapul és un poblet mariner de cases blanques, on els carrers estan ja retolats en bilingüe, gaèlic-anglés. Tres hores més a través de l’Atlàntic i desembarquem a l’illa de Leòdhas (Lewis).

El punt d’arribada és el port d’Steòrnabhag (Stornoway). Aquí trobem rètols en gaèlic a tot arreu. Un cartell en forma d’auca, amb un Calum (Malcolm) per protagonista, avisa els pagesos i ramaders dels perills d’una actuació inadequada al camp. Il·lusionat com era per sentir parlar aquelles gents en la seua llengua, els primers dies van ser decebedors: únicament anglés al nostre voltant. Certament, ens havien avisat que potser a aquest poble, el més gran de l’illa, ens seria més difícil de sentir gaèlic.

Com que els rètols de les esglésies anucien oficis en gaèlic, al vespre del diumenge, sota una pluja persistent, entrem a un temple a viure la cerimònia. Els hòmens amb vestit fosc de jaqueta i corbata, les dones amb barrets amb llaç i faldilles llargues, tothom amb el llibre de psalms a la mà: semblem traspassats a un altre temps. La mitjana d’edat dels assistents és la seixantena, i tots parlen en gaèlic, per fi! Un pastor fa acte de presència i comença un sermó melòdic en gaèlic. De sobte un home enceta un càntic i tot l’auditori li fa els cors: se’m fa difícil de transmetre-us la sorpresa i l’emoció intensa que em provocaren aquelles veus, que modulaven paraules sonorament belles en una tonada amb més de tres cents anys de tradició. A l’eixida del temple, sota els paraigües, els assistents ens saluden i s’interessen per la nostra procedència amb una amabilitat i un caliu humà exquisits.

Retolació en gaèlic a una cruïlla de camins.

Nenúfars

Els dies següents ja sentim gaèlic arreu, però mai entre el jovent d’Steòrnabhagh. Abillats d’hivern en ple agost, amb un cotxe de lloguer i conduint per l’esquerra, entre estuaris vorellats d’alga vermella, llacs grisos i erms amerats, coberts d’una espessíssima catifa de torba xopa, durant dues setmanes recorrem tota l’illa de Leòdhas i na Hearadh. Els camps estan sembrats d’impressionants megàlits solitaris i cercles de pedra de temps immemorials. Vells cementiris i velles ruïnes ocupen miradors privilegiats. Entre penyassegats fora mesura s’obren platges de sorra blanquíssima. Ovelles de llana blanca i rostre negre omplen tot el paisatge, impassibles davant el poc trànsit que circula pels camins: aquí la vida té un altre ritme. De la llana d’aquestes ovelles viu bona part de l’illa, i també del mòine, la torba negra com la sutja que els illencs tallen del sòl de terra en forma de maons.

Clach an Truiseil, al llogaret de Baile an Truiseil




Ceann Hulavig

 



Turusachan, Calanais, "l'Stonehenge de les Hèbrides".



Els pobles són llogarrets diminuts, on el passat pobríssim es mostra a tot arreu en les runes allargassades de pedra fosca de les taighean dubha (‘cases negres’), habitança tradicional de les Hèbrides. La toponímia està tota senyalitzada en gaèlic i així podem llegir el nom autèntic d’aquests llocs. I per tot arreu, trobem l’amabilitat extrema dels nadius, amb qui parle sempre que tinc ocasió. Habitants tan humanament càlids com gèlida és la seua terra. Amb un anglés ben pobre els demane sempre el mateix: que em parlen en la seua bella i vella llengua, que em diguen els noms de les pedres, dels animals, de les eines, dels tossals, dels poblets.

Taigh dubh ("casa negra") restaurada i mantinguda per a ésser visitada per Historic Scotland, la núm. 42 d'Arnol. Si voleu sentir en Iain parlar en la seua llengua materna: http://www.youtube.com/watch?v=WZ9mxpsu4hg i http://www.youtube.com/watch?v=q5jXjMmJtWA&feature=watch_response

Certament, l’hospitalitat d’aquest poble és admirable. Un ramader, una mestra jove d’escola rural —hi ha, tan sols en l’ensenyament primari, una doble línia en anglés i gaèlic—, un avi venerable, cantor de psalms els diumenges al temple, una dona amb botes i mocador al cap que recull el mòine al bell mig del camp, el guia d’un poblet tradicional, restaurat i habilitat com a museu... tots em responen amb paciència mentre enregistre els seus rostres i paraules en vídeo. Realment la captivació d’aquesta terra ens arriba al moll dels ossos. La fascinació que la seua llengua i cultura em provoca m’hi farà tornar. I la seua fragilitat, que fa estremir.

A l’oficina d’Steòrnabagh per a la promoció del gaèlic parle amb dos jóvens i un home gran, que em fan preguntats sobre el català i escolten atentament les meues explicacions. Quan aproxime una xifra sobre el nombre dels nostres parlants, tots tres somriuen; això no és una llengua minoritària!, em diuen: ja voldrien ells per a si els nostres trists milions. Efectivament, les circumstàncies del gaèlic no són les mateixes que les del català, però la davallada esfereïdora de la llengua dels escocesos —de ser la parla de bona part d’Escòcia a començaments del segle XX, a la seua reclusió a les zones més inhòspites, de prop d’un milió de parlants a menys de 70.000 en cent anys— ens ha de fer reflexionar i aprofitar al màxim els recursos i mecanismes amb que podem contar per salvar-nos la llengua. La tristor d’una cultura que mor com la gaèlica és indescriptible. Però encara ara estem a temps de viure-la. Visiteu el país dels celtes. Nosaltres ja el duem al cor per sempre.

Imagineu-vos les aigües de l'Atlàntic Nord en plena tempesta, una gran maror batent contra les roques de la costa d'Escòcia, i els vells mariners celtes lluitant contra el mar.

També aquí hi ha les platges de sorra més belles que mai he vist. Quina sort, que hi faça tant de fret!

Alba gu bràth!