divendres, 28 d’agost del 2015

Presentació de comunicació al XVII Col·loqui de l'AILLC, Valencia, juliol 2015

Vols agua? Barreja de codis en el llenguatge dels adults dirigit als infants: un cas de pidgin al català.

Presentació

            Us presentem el resum i les conclusions d’un treball d’observació directa dels usos de la llengua oral, centrat en els aspectes del contacte lingüístic, en un lloc geogràfic de posició marginal dins el domini d’ús del català. Es tracta d’una comunitat tradicionalment diglòssica, amb una llengua, el català, que era fins al segle XXI gairebé l’única utilitzada per la població en les relacions personals, però que ha ocupat des de fa segles el paper de llengua de segona, exclusiva per a la utilització en l’àmbit oral familiar, i una altra, el castellà, que ha acaparat, com a conseqüència de la seua imposició, els usos formals, cults, escrits, en definitiva, els usos que impliquen prestigi i respecte.
            La situació és de manteniment o supervivència encara de la llengua dominada, en el marc d’uns intents de reviscolament i de normalització, ben poc reeixits en molts aspectes, amb molts pals a les rodes, i envoltada d’unes circumstàncies que li provoquen nous reptes per a la seua pervivència com a llengua normal: en particular els nous mitjans de comunicació de masses, amb expressió majoritària en la llengua imposada (i en altres), i la desertització lingüística a les metròpolis i pobles propers, que és causa d’un aïllament geogràfic cada volta més pregon.
            El manteniment de la transmissió de la llengua fins al dia d’avui, per una banda, i l’augment de la pressió de la llengua dominant per altra, tenen com a resultat, com ara veurem, l’aparició d’usos que poden ser anomenats híbrids, en alguns àmbits restringits de parla. Aquesta hibridació, en el cas que la normalització completa de la llengua catalana a l’indret estudiat, i a tot arreu, no tingués lloc a plaç curt, i tampoc s’arribàs a esdevenir encara la substitució per la llengua dominant, sembla apuntar a quins han d’ésser els models d’ús futurs en tota la resta dels àmbits, a la població objecte d’estudi i  potser a d’altres llocs.
            L’estudi ha estat fet a la població de Crevillent (el Baix Vinalopó), a l’extrem sud del domini de la llengua catalana, dins l’anomenat valencià meridional, el de l’antiga Governació d’Oriola. Crevillent ocupa una posició de frontera lingüística, amb les viles d’Albatera i Catral com a veïnades més properes dins del castellà oriental-murcià, i té dins el seu terme tres partides rurals amb la població agrupada en petits poblets que són castellanoparlants: el Lugarico o San Felipe (de les Pías Fundaciones), las Casicas i el Realengo. Per la banda del seu àmbit lingüístic, les poblacions més properes i amb més contacte són Elx, i el seu camp extens (en particular la partida de Matola, la més pròxima), a la mateixa comarca, i els Fondons, al darrere de la serra de Crevillent, al Vinalopó mitjà.
            La transmissió de la llengua a Crevillent no ha estat interrumpida fins a l’hora d’ara, i la població inmigrant de parla castellana, que s’ha establert al poble de manera ininterrumpida des de ben antic, ha adoptat tradicionalment la llengua catalana com a mode d’expressió amb els veïns i després dins la pròpia família. És freqüentíssim de trobar famílies amb membres de diverses generacions, o avantpassats, d’origen lingüístic castellà (o d’altres llengües), però completament adaptats a la llengua del poble. D’una població propera als 30.000 habitants, aproximadament el 70% són encara catalanoparlants.
            És de destacar el fet que, com que la fidelitat en la transmissió lingüística ha estat a Crevillent molt elevada fins al dia d’avui, en contrast amb la forta deserció dels pobles veïns més propers (Alacant, Elx, Guardamar, i les Valls del Vinalopó), l’ús de la llengua entre el jovent de Crevillent ha estat molt majoritari en les últimes dècades i és encara llengua habitual d’aquest grup de població en un percentatge molt elevat. I al mateix temps que es produeixen defeccions lingüístiques, no es veu encara esgotada l’actitud d’adaptació o recuperació de la llengua catalana per persones que no la tenen com a pròpia a l’àmbit familiar o que no la hi feien servir, i conserva, doncs, encara el seu paper cohesionador de la comunitat.
            L’ús del català com a llengua de relació entre el jovent crevillentí és percebut per la gent dels pobles castellans propers. Podem comentar l’anècdota, per exemple, que vam arribar a sentir en una conversa fa uns anys, com un xicot del Baix Segura o Horta d’Oriola manifestava el fet que calia entendre una mica el valencià si hom volia lligar amb les chavalicas de Crevillent.
            Però si d’anècdotes parlem, creiem que la que defineix aquesta percepció amb més claredat és aquella a la qual vam fer referència al treball el Parlar de Guardamar: la d’una professora de Guardamar que va fer classes a l’IES de Crevillent i que cap al 2004 ens digué en una ocasió, literalment: yo flipo, mis alumnos hablan entre ellos en valenciano. Aquesta professora, enginyera naval, era de pares guardamarencs valencianoparlants, tenia germans, segons ens explicà, que també parlaven en valencià, però ella havia estat criada en castellà i havia conegut l’àmbient del jovent de Guardamar, que es relacionava només en castellà, tot i tenir molts d’ells pares catalanoparlants.
            Resulta fàcil de constatar el fet que els xicons de Crevillent presenten una gran fidelitat a la llengua, fidelitat que es pot comprovar parant l’orella, però que també funciona en usos no exclusivament orals, com es pot comprovar amb l’observació de les parets del poble, on els grafits en català són molt abundants. Aquest fet resulta excepcional al sud de la línia Biar-Busot. Com que aquest fenomen l’hem resseguit també en els últims anys, en aquesta Pompeia moderna, pel que fa a les inscripcions, que pot ésser qualsevol dels nostres pobles i ciutats, us n’he aportat alguns exemples.
            Per contrast, i això és el que feia meravellar-se a la professora guardamarenca que abans hem esmentat, a les viles catalanoparlants properes, on la transmissió de la llengua al cau familiar es va ressentir en extrem ja fa unes dècades i on la població inmigrant, en presència abassegadora a Elx (principalment al poble, no tant al camp), va deixar d’integrar-se lingüísticament ja fa dues generacions, la llengua catalana és percebuda com una llengua antiga, del passat: la llengua dels avis.
            Revisem un grapat d’exemples simptomàtics d’aquesta visió de la realitat sociolingüística. Com ara, a una campanya publicitària dels autobusos urbans d’Elx als anys 1990, en un rètol que es podia veure per la ciutat, apareixien dibuixats tres hòmens que pujaven en filera a un bus: un jove vestit a la moda moderna, un home de mitjana edat, amb vestit i corbata i barret, i un ancià amb gaiato, els quals lloaven amb uns petits texts en bafarades les excel·lències del transport públic: el jove i el cavaller de mitjana edat parlaven en castellà (el jove, és clar, feia servir algun mot d’argot), mentre que el vellet s’expressava en valencià.
            Un altre exemple: fa ben pocs anys, es podien veure uns grans rètols de carretera que anunciaven una urbanització a la platja, amb la foto d’una velleta amb porrut i jersei amb els colors de l’Elx club de futbol. El text publicitari, en castellà, deia, entre altres coses: Ya lo decía la yaya: nene, pa viure bé, Santa Pola. Però el que a mi més m’agradava de tots era una imatge publicitària a la porta de vidre d’una botiga del centre d’Elx, em sembla que era una merceria, on la cara inefable d’un iaio amb boina, suposadament la imatge publicitària de la casa, deia: xe, que no m’havia mort! Llàstima que quan vaig anar a fer-li una foto, aquella botiga ja havia desaparegut. Potser algun dia el iaio d’Elx reviscole a altre lloc.
            Aquí us podem mostrar imatges publicitàries d’una campanya per a una botiga d’electrodomèstics del 2012, que aprofitava, ben desacuradament per cert, algunes frases de les cançons populars d’Elx que van ser recollides a un llibre i un enregistrament fa tres dècades, Cançonetes de fil i cotó. Com és de llei la part seriosa de l’anunci està en castellà. Tot plegat continua fent l’efecte del valencià al qual li deixen assomar el morro com a llengua exclusivament de la llar, de les relacions de la gent gran, folklòrica, de la terreta, i res més.
            Amb tot el que hem comentat fins aquí, volíem mostrar que la llengua ha arribat a Crevillent a la segona dècada del segle XXI amb un alt grau de conservació pel que fa a la transmissió i l’ús, com a excepció del marc geogràfic més proper. Aquest fet ens permet d’observar evolucions pròpies d’aquest parlar que ja no es podran observar mai per tota la contornada. I per altra banda, com que la llengua hi viu un estat de setge com mai, a l’hora d’ara indefugible, podem contemplar de primera mà com continua el procés de contacte de llengües, sense haver suposat encara un procés substitutiu. Això és el que ens ha permés d’observar i registrar el fenomen que volem analitzar en l’article present.
            La nostra metodologia ha estat l’observació directa, de manera natural, sense ús de cap qüestionari, al llarg aproximadament d’una dècada, és a dir, parar bé l’orella dins l’àmbit familiar i a tot arreu, als usos lingüístics dels adults, de segona i de tercera generació, quan es dirigeixen als infants, als xiquets que encara no parlen o que balbotegen els primers mots, o als que s’anomenaven tradicionalment al poble els “cagonets”, és a dir els que van a l’”escola dels cagons”, que és el nom local de les escoletes o llars d’infants.
            Aquesta observació la començàrem quan ens vam adonar que la barreja lingüística, quan els adults parlaven amb els infantons, no era un fet anecdòtic ni exclusiu d’unes poques persones, sinó que havia esdevingut norma d’ús entre bona part de la població, si exceptuem aquells amb una consciència i fidelitat lingüística i nacional més gran. Aquests usos es limiten a la relació lingüística dels adults amb xiquets de bolquers, i una mica més grans, especialment en el moment delicat en què estan adquirint les primeres destreses del llenguatge oral, i sembla que fineix quan adquireixen plenament el llenguatge a l’àmbit familiar (i els xiquets acaben decantant-se per expressar-se en valencià o en castellà) i avancen cursos dins l’escola dels grans, la de los mayores, com es diu en aquesta mena d’argot.   
            Procuràvem d’anotar totes les frases de la manera més acurada possible, cosa que no resultava sempre fàcil, sobretot quan miràvem de reflectir alguna conversa entre adults i xiquets, en particular si nosaltres no formàvem part del cercle que enraonava, sinó que aquesta era sentida als llocs més diversos: carrers, parcs, botigues, supermercats, firetes o restaurants.
            Així hem pogut obtenir un corpus prou voluminós de frases i converses que conformen aquest dialecte peculiar. El nombre d’informants dels quals hem utilitzat els materials lingüístics en aquesta primera aproximació és d’una quarantena, i és una mostra significativa de tot el material recollit.
            Us proposem d’observar a l’engrós, tal com ragen, algunes de les anotacions que hem recopilat, amb la idea de veure si us fan el mateix efecte que a mi. En llegirem un grapadet.
            Això forma una mena de parlar coherent en si mateix, amb algunes normes, però que fa ús de la barreja heteròclita de codis com a característica principal. És un català que incorpora el màxim de barbarismes lèxics i morfològics que pot admetre, sense perdre el parlant la consciència que continua parlant la seua llengua.
            Podem resumir alguns dels usos observats. En primer lloc, el principal recurs és, dins una base lingüística que el parlant concep encara com a catalana, la substitució del major nombre possible de les unitats lèxiques genuïnes catalanes per les equivalents castellanes. Són principalment substantius, també alguns adjectius i en ocasions també verbs, però no en queden exempts altres elements de la frase, com ara conjuncions i adverbis.
            Es dónen també casos de substitució de sintagmes sencers i fins i tot de tota una proposició per l’equivalent castellana, però la característica de barreja no s’arriba a perdre, perquè el català apareix immediatament abans, en una altra proposició unida per un nexe a la barbaritzada, o bé reapareix tot seguit a la frase següent.
            Altre recurs molt important és la utilització de sufixos castellans en substantius catalans, principalment els diminutius hipocorístics (arrossito, peixito, peuitos, molts anyitos tens?). Això provoca moltes voltes el desenvolupament d’unitats lèxiques noves, amb molts pocs límits formals, i es pot arribar a la creació de veritables monstres lingüístics, atés el fet que en moltes ocasions els coneixements del castellà dels usuaris d’aquest llenguatge pot ésser limitat, i encara que no fos així, no és el cas, perquè no parlem que es busque de ensenyar als xiquets les paraules en castellà de manera premeditada, sinó de crear un efecte de familiaritat a través d’aquest llenguatge barrejat, d’aquesta mena d’escudella. A nosaltres ens colpeix especialment el cas de solito, que és allò amb que es conerteix el ‘solet’ en comptes del solecito.
            Aquest recurs de la barreja pretén de donar al llenguatge un caire d’afecte i familiaritat i ha substituït en bona part l’ús de mots més o meyns genuïns especificament dirigits als xiquets, com ara: nono, xitxe, guaguau, pipi (pollet), papoles, cacurres, meme, xele, caixeta, poma, muixo. i els diminutius nostrats –et/-eta, -iu/-iua. En ocasions s’hi combina, amb aquests recursos tradicionals, però generalment aquests queden arraconats. L’antic vols ma?, que encara recorda molta gent que es feia servir abans per a preguntar als xiquets si volien aigua, i que s’havia construït amb un recurs semblant de barreja lingüística entre català i àrab, però evidentment a un nivell i amb unes intencions diferents, ja és només un record d’uns pocs, davant de la força aclaparadora del vols agua?
            De fet, aquest fenomen no és nou, però no amb aquesta magnitud. Volem dir que alguns d’aquests castellanismes utilitzats com a recurs d’amanyagament als infants ja feia molt de temps que corrien: el vols agua? o el que te’n vas al campo o el puja a cavallo o al braço, o mira el santo o fa frío, se sentien sovint, però res a veure amb el que es pot sentir ultimament a Crevillent, on la barreja no és ja l’excepció, sinó la norma. De fet, recursos lingüístics semblants per a dirigir-se als xiquets i fer-los gracieta no deuen ésser extranys a altres zones del domini català, però això molt millor ho podrieu dir vosaltres que no jo: jo em quede amb el tatano i també amb alguns versets que podem llegir a les Rondaies Mallorquines, com ara el de “Calla, cavallino / que és massa dematino / per dar-te l’ordi” (a la rondalla En Ferrandí, III, 110 i 111), o el de “Toni Garriguel·lo, treu es ditel·lo, veiam si encara estàs tan magrel·lo”(En Toni Garriguel·lo, IV, 94-101).
            El problema és que en el cas que ens ocupa, aquest dialecte dels adults dirigit als infants pot tenir conseqüències en la transmissió lingüística. Nosaltres hem recollit també converses, de les quals ara us n’oferirem una mostreta, principalment entre pares i fills, on la qüestió es manifesta ben clarament. Perquè en els últims anys un fet que abans era una excepció absoluta a Crevillent, es pot observar cada vegada amb més freqüència: de pare i mare catalanoparlants actius, també entre si, i a primer colp d’ull també amb els fills, pugen fills parlant en castellà, a voltes tots els fills, a voltes alguns. I no es tracta del fet buscat expressament de parlar-li als fills en castellà perquè és “millor” o fa més senyor, cosa que a la nostra població d’estudi ha estat un fet raríssim, fins i tot entre la gent diguem-ne benestant.
            Pel que hem pogut capir, les coses funcionen de la manera següent: en primer lloc, els xiquets de pares catalanoparlants creixen en un ambient on la presència del castellà és indefugible, per causa de la televisió, la ràdio, el personal d’algunes llars d’infants o les persones de la pròpia família o alienes que parlen en castellà als xiquets. Sobre això últim cal dir el següent: quan una persona adulta catalanoparlant se n’assabenta (de vegades ho pregunten, com li parlen) que a un xiquet els pares li parlen en castellà, canvia indefectiblement  al castellà per dirigir-se a aquest, però no observarem mai el contrari, que una persona adulta de parla habitual castellana es prenga l’interés o faça l’esforç de parlar-li en valencià a un xiquet que sap que és educat o que ja parla en valencià. De fet, no hem sentit mai encara que en aquest cas pregunten si li parlen en valencià, per tal de dirigir-s’hi.
            En segon lloc, molts dels xiquets el primer que senten a casa és aquesta barreja que hem mirat de descriure aquí. Aquests dos elements fan que alguns dels primers mots que pronuncia l’infant en el seu procés d’adquisició del llenguatge siguen castellans, com ara mío o, és clar, agua.
            De seguida que el xiquet pronuncia algun d’aquests mots, el reforç per part dels adults és automàtic: el mot castellà que diu el xiquet és repetit per l’adult.
            Així, el xiquet creix amb més d’un model lingüístic a l’abast: la barreja que fan servir amb ells els adults, el valencià més pur que els adults fan servir entre ells (que també inclou prou castellanismes) i l’estàndard castellà que escolta a tot arreu i que es presenta amb poc marge de variació.
            En aquestes circumstàncies, molts xiquets que presenten vacil·lacions i interferències entre les dues llengües, s’acaben decantant pel castellà, perquè en molts casos, com en algun dels exemples de converses que tenim a continuació els pares ja no tan sols fan una barreja, sinó que arriben més enllà i en moltes ocasions construeixen bona part de les frases completes que dirigeixen als fills totalment en castellà.
            Com a conseqüència molts d’aquests xiquets acaben per expressar-se exclusivament en castellà, sense barreges. El fet d’escollir posteriorment una escola de línia en castellà reforça el fet que aquests xiquets acaben enraonant en castellà només.
            El pas final és que els pares acaben per dirigir-se als seus fills en castellà. En definitiva: en comptes de ser els pares els que transmeten la seua llengua als fills, acaben per ser els fills els que fan que els pares canvien de llengua amb ells.
            A mode de resum, doncs, hem constatat no només les barreges, sinó també les alternances d’ús entre les dues llengües, català-castellà, en la interacció entre alguns pares i altres adults amb els xiquets. Aquests usos barrejats i aquestes alternances, per tant, no només transformen la llengua, sinó que poden fer que el xiquet acabe adoptant el castellà com a llengua d’expressió, del qual sí té un model no barrejat i clar, a través dels mitjans de comunicacions, de l’escola i els llibres. Aquest comportament lingüístic dels adults actua, doncs, com a reforç i el xiquet, que bascula sovint entre una llengua pura i una altra de barrejada, opta per la pura.
            També cal dir que no tots els adults adopten aquesta barreja, encara que algunes de les expressions siguen gairebé obligatòries, com la fórmula vols agua, que nosaltres hem comparat amb nostàlgia amb la despareguda vols ma, símbol perdut d’una altra mena de contacte lingüístic.
            Aquest fenomen de barreja circumscrit a l’àmbit del llenguatge familiar que els adults fan servir amb els xiquets és, com ja hem esmentat un fenomen nou. Els casos de hibridació lingüística que es donaven abans al poble eren puntuals i tenien altres motius: es tractava del dialecte particular d’algunes persones concretes d’origen castellà que feien servir el valencià, però que no n’arribaven a assolir-ne la competència lingüística completa i mesclaven els dos codis. Eren casos excepcionals, contraris a la norma i fins i tot a Crevillent tenen un nom: es diu que una persona “parla com el tio Xocolate” quan mescla arbitràriament les dues llengües.
             Barreges lingüístiques existeixen en l’únivers de les llengües del món, que s’han estabilitzat en models de codis mixts. És el cas dels pidgins americans, el nom dels quals ens hem atrevit a manllevar, encara que amb reserves, per al títol d’aquest article. Potser vosaltres em podríeu donar la vostra opinió. Perquè la semblança amb el cas present és la barreja, però la diferència és que en els pidgins és la llengua adoptada la que queda profundament marcada per la llengua substituïda, és a dir, que són casos de forta pervivència de substrat. Aquest degué ser el cas del castellà adoptat a l’Horta d’Oriola durant el segle XVIII (segons Cavanilles, “hablan un mal castellano”.)
            Dos casos més semblants al nostre serien, d’una banda, el de l’anglés, que arribà a assolir la seua expansió i maduresa després d’haver patit un procés fortíssim de llatinització a través del francés de l’elit invasora normanda. D’altre banda hi ha el cas del romanesco o parlar de Roma, que, sense haver desaparegut del tot, és a dir, sense haver existit una solució de continuïtat, ha patit tal influència històrica persistent del toscà, que tot i ser una llengua independent d’aquesta pel seu origen (del grup itàlic del sud, més semblant als parlars napolitans que als parlars de més al nord) ha arribat a tenir una semblança tan pregona amb el toscà que el fa ser apercebut més aïnes com un dialecte de la llengua italiana.
            A manera de conclusió cal dir que aquesta mena de parlar barrejat si no fos que contribueix encara més a la deserció lingüística directament en molts casos, potser seria el futur d’una llengua que cada volta incorporaria més i més barbarismes, com li va passar a l’anglés i al romà. Però també que és reversible i depén molt de la voluntat i de la consciència dels pares i després, és clar, de l’escolarització en valencià. Fos desitjable a més, com no, tornar a comptar al País Valencià amb uns mitjans de comunicació en català, amb un model lingüístic clar i coherent.
           



            Vicent-Josep Pérez i Navarro

Juliol 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada