Multiculturalitat i multilingüisme a les nostres platges.

(Aquest article està incomplet i sense corregir)

La platja del Pinet és un petit racó sorrenc, al darrere de la serra del Molar (per als que venim de terra endins) a la vora del rodal de la Marina, dintre del terme d'Elx. És un lloc no excessivament concorregut, si ho comparem amb la caterva de gent que satura i converteix en angoixant la major part de la nostra bellíssima línia de costes durant l'estiu. Potser és perquè es troba propera a altres platges molt freqüentades, amb llocs de lleure i equipaments més atractius, i perquè la presència de paratges naturals, com el seu bosquet de pins i els estanys, plens d'aus, del Fondo i de Santa Pola, van aturar en part la urbanització salvatge. El cas és que és un dels pocs llocs on encara al juliol hi pots anar i no trobar-te massa gent. I al vespre és una delícia. 

L'ajuntament d'Elx la té una mica desatesa i per darrere de la seua línia de dunes no està massa neta, perquè hi ha uns contenidors on els banyistes no sempre encerten a l'hora de llançar la brossa. El Pinet ha estat, tradicionalment, des d'on arriba la memòria, el lloc d'estiueig de les crevillentines i crevillentins. Segurament va començar a les acaballes del segle XIX, quan els banys de mar començaven a estar de moda arreu, sobretot perquè l'ermita de sant Gaitano, ben endins de la serra de Crevillent,  i la seua fira, a començaments d'agost, on la gent hi anava per a passar uns dies i hi tenim documentades festes i balls populars, van entrar en decadència. La posició de l'ermita, al bell mig d'un rodal ferèstec i apartat de poblat, tot i haver estat construïda per la noblesa local, no la feien bona a ulls del bisbat d'Oriola, tot i la devoció del poble. Es diu que en aquells dies de lleure al bell mig de la serra la gent de Crevillent es prenia unes llibertats que no agradaven massa. Sembla que l'obscuritat del paratge, cobert de pins, i l'ambient de festa, fomentaven relacions físiques extramaritals entre xiques i xics. No conec encara bé la feta, però té lògica. El fet és que, a instigacions del bisbe l'ermita es desacralitzada, mig enderrocada, i la fira, ala! cap al poble, pecadores i pecadors, que els boscs us fan perir, i l'excés de diversió és roín.

Siga com siga, durant tot el segle XX el Pinet, dominat per una antiga torre vigia de la qual ara només queda la base, es converteix en el lloc on les famílies de Crevillent se n'anaven en carro, plantaven una barraca d'estora de junc, passaven una setmana de banys i se'n tornaven abans de sant Jaume (25 de juliol). Deien que aquest dia la mar s'engolia "un cap", i era la senyal de tornada al poble i a la faena. Crevillent té una gran estima per aquesta platja d'Elx. Vegeu alunes fotos dels crevillentins fent l'estiueig cap als anys 1950, les quatre primeres per gentilesa de la María-José Asensio, la resta de la Maria la Quinzeta:

Detall de les barraques d'estora de junc de la foto anterior.

Allà porte jo ma filla moltes voltes des que era menudeta. Ara, només acabar l'escola, ja la hi duc, perquè el mes de juny i començaments de juliol l'aigua està mansa i transparent, i és un tot un goig banyar-s'hi. Un petit paradís a la terra. Mireu unes fotos de fa dos anys:

Un petit paradís a les nostres costes, el poc que queda que no ha ens ha llevat encara el turisme, l'especulació i la construcció salvatge.

Això és el que tenim per aquí baix. Doncs bé, com us deia, només acabar l'escola ma filla i jo anem cap allà. Enguany el primer banyet al Pinet el férem el dia 27 de juny. Quan el sol començava a batre fort (en tot el retjo del sol, que diríem a Crevillent), a redors de migdia, passen separats per intervals de pocs minuts, uns venedors ambulants sudsaharians, de pell molt fosca i cos atlètic; venen des de Torrevella a peu per la platja i imagine que arribaran fins a Santa Pola, no sé si més lluny. Passen sense oferir la mercaderia, esperant que algú els en demane. Duen per vendre vestits estiuencs, barrets, ulleres de sol, rellotges.

Des que era molt menut que no puc veure captaires ni venedors de quincalla o de mocadors a les carreteres, sense sentir l'impuls de donar-los algun dineret, de comprar-los alguna coseta. En aquest cas em guanya també la curiositat de saber quina llengua parlen, quina és la seua cultura. N'ature un dels venedors, un negre ben plantat i bell i que porta una capsa d'ulleres. Li'n demane unes per a la meua xica i li pague els deu euros que em demana. Li parle directament en francés: no sé quina és la seua llengua materna i de segur que no en sabré ni un borrall, però em dirigesc a ell en francés. No vull fer servir per a res el castellà; el francés, en aquesta circumstància, és un mal menor. L'home sembla una mica sorprés, i em contesta amb frases en castellà mal pronunciat. Jo procure no canviar mai del francés. De seguida arriba un company de la mateixa ètnia que ens ofereix rellotges. A la meu xiqueta li agraden i li'n compre un. També deu euros. Conversem més distesament, en francés. L'altre no diu res en castellà. Aleshores jo veig l'oportunitat i els pregunte per la seua llengua, pel seu país, pel seu nom. Em contesten molt amablement. Resulta que parlen ualof, i que són del Senegal. El que m'ha venut les ulleres es diu Bamba, nom per a mi preciós, ben evocador de coses i d'històries, i és d'un poble que ell mateix amb bona caligrafia i amb ortografia imagine que francesa, m'escriu a un paperet: Thies. L'altre xicot es diu Amdy i és de Dakar; aquest últim lloc me'l diuen amb aquest gest de "segur que n'has sentit a parlar..." I tot seguit, sense jo demanar-los-ho, Bamba, m'escriu una salutació en la seua llengua, i la contestació adient: ndagua def (em tradueix: comment ça va?) i magui fireq (ça va bien). Ens acomiadem somrients amb una encaixada de mans, no sense haver-los jo explicat quina és la nostra llengua i la nostra ètnia: catalans. Un dia de la setmana següent que érem tota la família a la platja, em sorprén Bamba que se'ns apropa, amb la seua caixa d'ulleres de sol, ben somrient; ens saluda directament amb ndagua def i converse amb ell tota l'estona només en francés, ja no mira de fer servir el castellà, i una de les coses que em diu, amb la seua mirada sempre somrient, sempre intel·ligent, és que "els espanyols generalment no acostumen a parlar altres llengües..." És clar, pense jo, això no ha estat prioritat de l'estat que ens encadena... fins ara, quan el seu sempitern complex d'inferioritat, que el fa somiar amb imperis i aixafar els que són més febles,  l'ha convertit al nou credo de l'anglés. L'encaixada de mans amb en Bamba és especialment forta i càlida. Li regalem la nostra ampolla d'aigua fresca i marxa tot seguit cap a Torrevella; és ja migdia. Adéu, Bamba, bona sort.

El 29 de juny tornem al Pinet. En aquesta ocasió fem amistat amb una família del nord d'Itàlia. Són el Marco, la Licia i el seu xiquet, el Samuele, de Bertinoro, a l'Emilia Romagna. Mentre ma filla juga amb l'arena amb el Samu, jo converse amb el pares en toscà, el meu toscà deficient. Els explique coses de la terra, els explique la història de l'illa (l'illa Plana o Nova Tabarca), els parle (ells em pregunten on menjar una "paella") del arrossos autèntics dels meus rodals: de la perola d'arròs de Crevillent, amb conill, pota i mondongo, de la costra d'Elx... i els dic on anar a menjar-ne. Volen anar a Alacant, i jo els dic que si realment volen veure una ciutat amb un entorn realment bell i interessant, haurien de visitar Elx. Els parle dels horts de palmeres. I no renuncie al topònim nostrat: Elx, aclarint-los que és el que ells coneixeran per Elche. I té bon resultat, perquè, l'home diu que ho ha vist escrit així a les nostres carreteres: Elx. Els explique que parlem català, que és una llengua amb diferències més pregones amb les llengües properes que les que hi ha entre els que ells anomenen "dialetti" a Itàlia, i els explique l'extensió de la llengua, d'aquí fins a Barcelona, com a referència. I també, com no, parlem d'economia, de com la crisi ha castigat les nostres terres i no tant les seues, i parlem del Berlusconi, i m'expliquen que durarà ja ben poc al poder. I ens acomiadem. Procurem de fer-nos sempre visibles al món, i si podem sense intermediaris. Siguem el que no són altres. És enriquidor per a tots.

El divendres 8 de juliol anem a una platgeta de la Vila Joiosa. A la meua xiqueta li agrada fer amistat amb els xiquets de la platja, i pel matí es fa amiga de l'Elena, una nena de la seua mateixa edat que està amb la mare i una germana. Són de Toledo. Ma filla és increïble: ha estat educada, en la mesura del possible, en la seua llengua materna. Com son pare, inicia les converses en català sempre, i així les continua. Les dues xiquetes, ella i la toledana, fan bona amistat, juguen juntes, es banyen juntes, es mengen polos de la Hello Kitty (com no!) i s'entenen perfectament, l'Helena en castellà i la Maria-Teresa en català, sense el més mínim problema; sa mare em comenta que no entén molt bé el que diu ma filla, però se l'escolta, adonat-se que no és gens difícil; jo li faig d'intèrpret en algunes ocasions, però després d'una estona ja no cal. Bona sort Helena.

Al vespre del mateix dia, després de dinar, tornem a la mateixa platja, ára ma filla fa amistat amb una bessonada de dues xiquetes vileres, la Paula i la Sara, una mica més xicotetes que la meua, que estan allà amb la mare. Parlen en castellà, tot i viure a la Vila. Ma filla els parla en valencià sempre, i també així parlem amb la mare, que tot i ésser de parla habitual castellana, fa el petit esforç, tan agradable, de fer servir el valencià, llengua que coneix bé, tot i no fer-ne ús. Ens falta una miqueta! De fet, les dues xiquetes bessones, després d'estar un parell d'hores amb ma filla i nosaltres ja comencen a expressar-se i dirigir-se a nosaltres també en valencià. Ens diuen que la seua mestra és la Vicenta-Maria, que pel nom estic segur que déu ésser vilera. Que poquet ens falta per recuperar la llengua, si ens deixaren!

Fins aquí la cara. I aquí ve la creu. Acabem el dia en la xocolateria de Valor, un lloc on gaudir de la millor xocolata de la vila, amb vistes al mar. Quan ens n'anem a ma filla li ve de gust menjar-se uns bombons. A l'entrada de la xocolateria en tenen un bon surtit. em dirigesc a la despatxadora, una xica ben jove i simpàtica, d'aspecte agradable... li diem que ens pose uns bombons per a la xiqueta. La despatxadora, tota nerviosa i encara somrient diu: "me podrian hablar... (s'atura, s'ho pensa, volia dir en castellà però no ho acaba de dir) es que soy de Santiago" i es diu efusivament la mà a la pitrera on hi ha una etiqueta identificativa on, en comptes d'anar el seu nom, hi diu: Santiago de Compostela. Ja la tenim, ja ha eixit l'amo, pitjor encara, l'esclau més vil convertit en amo d'altres. En fi, no és culpa d'ella, ja ho sabem, però per l'aro, no... Li conteste seriós i sense alterar-me gens, però amb fermesa a la veu i una indiferència absoluta pel seu lloc de provinença (¿per què hauria ara d'afectar una curiositat que m'acaba de llevar la seua descortesia cap al client de la terra que li dóna de menjar? A més, els diners són nostres): "I mosatros som d'aquí." La xica canvia immediatament d'actitud, es mostra nerviosa, potser una mica avergonyida, potser té por que em queixe... ai, ai, ai, aquests que no es deixen xafar, com són! El cas és que no canviem de llengua en cap moment, ni entre nosaltres, és clar, ni per dirigir-nos a ella. I el cas és que ens entén perfectament, i ha de renunciar al seu tic d'amo. Quan ens ha servit, li somric, li faig una propineta i li dic: "adéu simpàtica!" ella torna a somriure i em dona les gràcies amb gest alleugerit. Ho veus, com no costava tant, dona?

La Vila Joiosa. Per la banda de la Malladeta. Un altre paradís no del tot perdut.

    

(Aquest escrit encara està incomplet) 

Milan Kundera i la destrucció de la memòria

Farà uns dies mirava a la televisió un canal comercial que m'arriba per parabòlica. És diu Viva l'Italia i ofereix durant tot el dia poca cosa més que televenda d'antiguitats i bosses de dona de marca. Jo me'l mire en ocasions per tal de millorar el meu modest coneixement de l'italià (toscà), perquè els que hi parlen ho fan ràpidament i espontàniament, és un parlar viu, poc encarcarat pels guions escrits. Això ajuda a agafar soltura a l'hora de parlar.

El cas és que el tenia posat, aquest canal, però no en feia massa cabal, anava d'ací d'allà de la casa fent coses, quan de sobte vaig sentir una cosa poc habitual. Segurament és que Viva l'Italia emet des de Nàpols, sinó trobaria poc context a la petita arenga que un home gran, canut i amb ulleres feia contra la unitat d'Itàlia i en favor de l'antic regne de Nàpols. Era una mena d'espot publicitari, amb una forta càrrega contra l'statu quo de l'estat Italià. Ja sabeu que fa ja temps el nord d'Itàlia, on es va forjar la unitat política de la península, per la força evidentment, ara blasma contra el sud més pobre (Nàpols, Sicília, Calàbria...) a qui acusa de no estar a l'alçada, amb un discurs que cau sovint en el menyspreu. Tot això és molt complex i té molts aspectes, perquè al nord hi ha també moltes diferències i moltes nacions incloses, com ara els retorromànics i els vènets. Està també relacionat amb el que allà a Itàlia en diuen "dialetti", però que són veritables llengües separades independentment del tronc llatí, tot i la seua proximitat i semblança.

Però és evident que les conquestes piemonteses, les guerres "heroiques", tal com se'ns fan entrar pels ulls, d'en Garibaldi i en Cavour, no eren altra cosa que guerres de conquesta, on tots van caure i van ésser unificats, Estats Pontificis inclosos. Velles capitals amb moltíssima història van caure sota el banderot tricolor. Roma, elegida per ésser capital, pel seu prestigi derivat de l'antiguitat i per la seua situació geogràficament centrada en el nou mapa de la unificació, era una població més propera, per parla i per costums, al sud napolità, que no pas al nord. No sé si sabeu que la llengua oficial de l'estat italià, el toscà o italià, no era pròpia de l'actual capital, Roma, sinó de la zona de Pisa i Florència (la Toscana) i que ja abans de la unificació havia esdevingut un referent cultural considerat superior a les altres llengües d'Itàlia, i, com havia de passar, en crear-se la unitat, inexistent des de la caiguda de l'Imperi Romà, va esdevenir única llengua oficial. Roma parlava romanesco, i encara, tot i la fortíssima influència del tosca, n'hi trobem rastre, sobretot en la fonètica i el vocabulari. Enmig d'aquest sarau, Roma, que era dels papes i no ho havia pretés, es va veure convertida, per obra dels artífex de la unificació, en la capital d'un estat nou de trinca, i va assumir el seu paper d'uniformització de la península i les illes a través d'una llengua que no era la seua. Interesseu-vos pel romanesc quan aneu a Roma.

Bé, totes aquestes qüestions, lingüístiques i polítiques, són massa extenses per a tractar-les ara, però el fil em mena i em desmarranxe una mica. El que volia comentar-vos és que, a la fi del petit discurset en favor de l'antic regne de les Dues Sicílies, una clara reacció al racisme que ve del nord, en lletres de títols de crèdits va aparéixer una frase de l'escriptor txec Milan Kundera. Segurament molts de vosaltres ja la coneixíeu, perquè corre per ahí per l'internet. Jo no la sabia, però em va colpir. Difícilment es pot expressar millor amb paraules una idea més pròxima al que li passa a la nostra terra. És del llibre Kniha smíchu a zapomneni "El llibre del Riure i de l'oblit" (1979, Paris, ed. Gallimard). Aquí us la deixe, perquè hi penseu. Té l'estructura d'un petit diàleg.

 "Per liquidare i popoli" diceva Milan Hübl "si comincia col privarli della memoria. Si distruggono i loro libri, la loro cultura, la loro storia. E qualcun altro scrive loro altri libri, li fornisce di un'altra cultura, inventa per loro un'altra storia. Dopo di che il popolo comincia lentamente a dimenticare quello che è e quello che è stato. E, intorno, il mondo lo dimentica ancora più in fretta." 

 "E la lingua?"

"Perché dovrebbero togliercela? Non sarà più che folclore, e prima o poi morirà certamente di morte naturale".

"Per a liquidar els pobles" deia Milan Hübl "hom comença per privar-los de la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seua cultura, la seua història. I algú altre els escriu altres llibres, els forneix amb una altra cultura, inventa per a ells una història nova. Després el poble comença lentament a oblidar qui és i qui ha sigut. Al seu voltant, el món encara l'oblida més ràpidament."

"I la llengua?"

"Perquè ens l'haurien de llevar? No esdevindrà altra cosa que folclore, i més aviat o més tard morirà sense remei de mort natural."

Una mort natural, afegiria jo, que és una eutanàsia, un suïcidi induït.

Impressionant, veritat? Acabaré amb una altra cita que m'enxisa, d'en Ludwig Feuerbag, de L'essència del cristianisme, i que també ens la podem aplicar, perquè ens calen molts i molts arguments contra la força bruta dels ocupants del nostre país i dels nostres conveïns que s'hi han venut:

"La paraula fa l'home lliure. Qui no sap expressar-se és un esclau"

Que passeu un bon dia totes i tots.

Casal Jaume I de Crevillent: X aniversari.

La nit del divendres 1 de juliol el Casal Jaume I de Crevillent va celebrar la festa del seu aniversari. En primer lloc, a la Casa de Cultura de Crevillent, es va fer un acte molt emotiu, amb el lliurament de premis a vàries persones i entitats del nostre poble, destacades per la seua defensa del valencià en diversos àmbits. Tot seguit, el mestre Pep Gimeno, el Botifarra, d'Aixàtiva, com es diu al seu poble i a ell li agrada recordar-nos, de qui sóc fan incondicional, juntament amb tres sonadors de la seua colla, ens va oferir una de les seues actuacions màgiques. Gràcies Pep, pel que fas pel nostre patrimoni cultural, i per voler venir a Crevillent a compartir-ho amb nosaltres.

Tot seguit bona part del públic assistent, ben nombrós, vam fer un soparet de germanor a la porta del Casal. Va ésser ben agradable i divertit. Així es va escolar la vetlada.

Com que jo, modestament, em trobava entre els premiats pel nostre casal, segons em van dir "per la tasca anònima i solvent de recerca, recuperació, divulgació i dignificació de la tradició oral i la cultura popular en valencià", paraules que em fan sentir profundament honorat, vull deixar constància aquí del meu agraïment a aquesta institució tan digna i a totes les persones que en formen part, tot reproduint les paraules que vaig dir en el lliurament del premi. Són aquestes:

Bona nit a totes i tots els presents.

Abans que cap altra cosa, el que he de fer per obligació i per gust és agrair de tot cor i amb totes les meues ganes al casal Jaume I de Crevillent aquesta distinció que em fa i que he rebut amb la il·lusió i felicitat més gran.

Per una banda, perquè és el reconeixement primer i únic que he tingut per la tasca que faig per la meua llengua i cultura. i els que em coneixen bé saben que tota la meua vida se sustenta amb aquests tres pilars bàsics: la família, la meua llengua i les meues classes de llatí i grec.

Per altra banda, perquè ningú millor que aquesta institució nostra, el nostre casal, Acció Cultural del País Valencià, on tinc tants amics d'ànima, de llengua i de pàtria, a qui debem tantíssimes coses en favor del redreçament cultural i anímic del nostre poble, perquè et faça el regal d'un reconeixement com aquest.

No m'agradaria deixar d'esmentar ningú i per això no enumeraré la llarga llista dels que hi treballen; això sembla un tòpic, però és cert. Tanmateix no vull deixar de permetre'm el luxe d'esmentar tres noms que, de bon principi, m'engrescaren i em van fer sentir que no estava sol en les meues dèries i l'amor a la llengua: són en Rafa, en Dani i en Xusso. Gràcies a ells i a tots vosaltres, moltes gràcies de tot cor.

Més coses volia haver dit i m'havia preparat, a banda dels meus agraïments, per la ràbia immensa que em produeixen els atacs feixistes contra ACPV, contra la nostra llibertat i contra la nostra llengua. Però vaig optar per aparcar-les de moment, d'una banda per no allargar-me massa, d'altra per no recordar en una nit de festa als presents tots aquests núvols negres que se'ns llancen a sobre. Tanmateix, com que la meua idea és també ajudar a mantenir l'esperit fort i alerta davant la prepotència i les agressions, em reserve per a una altra ocasió la segona part del meu discurset. Ànim amigues i amics i endavant!

Ma filla i jo amb en Pep Gimeno "Botifarra"