diumenge, 17 de juliol de 2011

Multiculturalitat i multilingüisme a les nostres platges.

(Aquest article està incomplet i sense corregir)

La platja del Pinet és un petit racó sorrenc, al darrere de la serra del Molar (per als que venim de terra endins) a la vora del rodal de la Marina, dintre del terme d'Elx. És un lloc no excessivament concorregut, si ho comparem amb la caterva de gent que satura i converteix en angoixant la major part de la nostra bellíssima línia de costes durant l'estiu. Potser és perquè es troba propera a altres platges molt freqüentades, amb llocs de lleure i equipaments més atractius, i perquè la presència de paratges naturals, com el seu bosquet de pins i els estanys, plens d'aus, del Fondo i de Santa Pola, van aturar en part la urbanització salvatge. El cas és que és un dels pocs llocs on encara al juliol hi pots anar i no trobar-te massa gent. I al vespre és una delícia. 

L'ajuntament d'Elx la té una mica desatesa i per darrere de la seua línia de dunes no està massa neta, perquè hi ha uns contenidors on els banyistes no sempre encerten a l'hora de llançar la brossa. El Pinet ha estat, tradicionalment, des d'on arriba la memòria, el lloc d'estiueig de les crevillentines i crevillentins. Segurament va començar a les acaballes del segle XIX, quan els banys de mar començaven a estar de moda arreu, sobretot perquè l'ermita de sant Gaitano, ben endins de la serra de Crevillent,  i la seua fira, a començaments d'agost, on la gent hi anava per a passar uns dies i hi tenim documentades festes i balls populars, van entrar en decadència. La posició de l'ermita, al bell mig d'un rodal ferèstec i apartat de poblat, tot i haver estat construïda per la noblesa local, no la feien bona a ulls del bisbat d'Oriola, tot i la devoció del poble. Es diu que en aquells dies de lleure al bell mig de la serra la gent de Crevillent es prenia unes llibertats que no agradaven massa. Sembla que l'obscuritat del paratge, cobert de pins, i l'ambient de festa, fomentaven relacions físiques extramaritals entre xiques i xics. No conec encara bé la feta, però té lògica. El fet és que, a instigacions del bisbe l'ermita es desacralitzada, mig enderrocada, i la fira, ala! cap al poble, pecadores i pecadors, que els boscs us fan perir, i l'excés de diversió és roín.

Siga com siga, durant tot el segle XX el Pinet, dominat per una antiga torre vigia de la qual ara només queda la base, es converteix en el lloc on les famílies de Crevillent se n'anaven en carro, plantaven una barraca d'estora de junc, passaven una setmana de banys i se'n tornaven abans de sant Jaume (25 de juliol). Deien que aquest dia la mar s'engolia "un cap", i era la senyal de tornada al poble i a la faena. Crevillent té una gran estima per aquesta platja d'Elx. Vegeu alunes fotos dels crevillentins fent l'estiueig cap als anys 1950, les quatre primeres per gentilesa de la María-José Asensio, la resta de la Maria la Quinzeta:






Detall de les barraques d'estora de junc de la foto anterior.



Allà porte jo ma filla moltes voltes des que era menudeta. Ara, només acabar l'escola, ja la hi duc, perquè el mes de juny i començaments de juliol l'aigua està mansa i transparent, i és un tot un goig banyar-s'hi. Un petit paradís a la terra. Mireu unes fotos de fa dos anys:


Un petit paradís a les nostres costes, el poc que queda que no ha ens ha llevat encara el turisme, l'especulació i la construcció salvatge.





Això és el que tenim per aquí baix. Doncs bé, com us deia, només acabar l'escola ma filla i jo anem cap allà. Enguany el primer banyet al Pinet el férem el dia 27 de juny. Quan el sol començava a batre fort (en tot el retjo del sol, que diríem a Crevillent), a redors de migdia, passen separats per intervals de pocs minuts, uns venedors ambulants sudsaharians, de pell molt fosca i cos atlètic; venen des de Torrevella a peu per la platja i imagine que arribaran fins a Santa Pola, no sé si més lluny. Passen sense oferir la mercaderia, esperant que algú els en demane. Duen per vendre vestits estiuencs, barrets, ulleres de sol, rellotges.

Des que era molt menut que no puc veure captaires ni venedors de quincalla o de mocadors a les carreteres, sense sentir l'impuls de donar-los algun dineret, de comprar-los alguna coseta. En aquest cas em guanya també la curiositat de saber quina llengua parlen, quina és la seua cultura. N'ature un dels venedors, un negre ben plantat i bell i que porta una capsa d'ulleres. Li'n demane unes per a la meua xica i li pague els deu euros que em demana. Li parle directament en francés: no sé quina és la seua llengua materna i de segur que no en sabré ni un borrall, però em dirigesc a ell en francés. No vull fer servir per a res el castellà; el francés, en aquesta circumstància, és un mal menor. L'home sembla una mica sorprés, i em contesta amb frases en castellà mal pronunciat. Jo procure no canviar mai del francés. De seguida arriba un company de la mateixa ètnia que ens ofereix rellotges. A la meu xiqueta li agraden i li'n compre un. També deu euros. Conversem més distesament, en francés. L'altre no diu res en castellà. Aleshores jo veig l'oportunitat i els pregunte per la seua llengua, pel seu país, pel seu nom. Em contesten molt amablement. Resulta que parlen ualof, i que són del Senegal. El que m'ha venut les ulleres es diu Bamba, nom per a mi preciós, ben evocador de coses i d'històries, i és d'un poble que ell mateix amb bona caligrafia i amb ortografia imagine que francesa, m'escriu a un paperet: Thies. L'altre xicot es diu Amdy i és de Dakar; aquest últim lloc me'l diuen amb aquest gest de "segur que n'has sentit a parlar..." I tot seguit, sense jo demanar-los-ho, Bamba, m'escriu una salutació en la seua llengua, i la contestació adient: ndagua def (em tradueix: comment ça va?) i magui fireq (ça va bien). Ens acomiadem somrients amb una encaixada de mans, no sense haver-los jo explicat quina és la nostra llengua i la nostra ètnia: catalans. Un dia de la setmana següent que érem tota la família a la platja, em sorprén Bamba que se'ns apropa, amb la seua caixa d'ulleres de sol, ben somrient; ens saluda directament amb ndagua def i converse amb ell tota l'estona només en francés, ja no mira de fer servir el castellà, i una de les coses que em diu, amb la seua mirada sempre somrient, sempre intel·ligent, és que "els espanyols generalment no acostumen a parlar altres llengües..." És clar, pense jo, això no ha estat prioritat de l'estat que ens encadena... fins ara, quan el seu sempitern complex d'inferioritat, que el fa somiar amb imperis i aixafar els que són més febles,  l'ha convertit al nou credo de l'anglés. L'encaixada de mans amb en Bamba és especialment forta i càlida. Li regalem la nostra ampolla d'aigua fresca i marxa tot seguit cap a Torrevella; és ja migdia. Adéu, Bamba, bona sort.

El 29 de juny tornem al Pinet. En aquesta ocasió fem amistat amb una família del nord d'Itàlia. Són el Marco, la Licia i el seu xiquet, el Samuele, de Bertinoro, a l'Emilia Romagna. Mentre ma filla juga amb l'arena amb el Samu, jo converse amb el pares en toscà, el meu toscà deficient. Els explique coses de la terra, els explique la història de l'illa (l'illa Plana o Nova Tabarca), els parle (ells em pregunten on menjar una "paella") del arrossos autèntics dels meus rodals: de la perola d'arròs de Crevillent, amb conill, pota i mondongo, de la costra d'Elx... i els dic on anar a menjar-ne. Volen anar a Alacant, i jo els dic que si realment volen veure una ciutat amb un entorn realment bell i interessant, haurien de visitar Elx. Els parle dels horts de palmeres. I no renuncie al topònim nostrat: Elx, aclarint-los que és el que ells coneixeran per Elche. I té bon resultat, perquè, l'home diu que ho ha vist escrit així a les nostres carreteres: Elx. Els explique que parlem català, que és una llengua amb diferències més pregones amb les llengües properes que les que hi ha entre els que ells anomenen "dialetti" a Itàlia, i els explique l'extensió de la llengua, d'aquí fins a Barcelona, com a referència. I també, com no, parlem d'economia, de com la crisi ha castigat les nostres terres i no tant les seues, i parlem del Berlusconi, i m'expliquen que durarà ja ben poc al poder. I ens acomiadem. Procurem de fer-nos sempre visibles al món, i si podem sense intermediaris. Siguem el que no són altres. És enriquidor per a tots.

El divendres 8 de juliol anem a una platgeta de la Vila Joiosa. A la meua xiqueta li agrada fer amistat amb els xiquets de la platja, i pel matí es fa amiga de l'Elena, una nena de la seua mateixa edat que està amb la mare i una germana. Són de Toledo. Ma filla és increïble: ha estat educada, en la mesura del possible, en la seua llengua materna. Com son pare, inicia les converses en català sempre, i així les continua. Les dues xiquetes, ella i la toledana, fan bona amistat, juguen juntes, es banyen juntes, es mengen polos de la Hello Kitty (com no!) i s'entenen perfectament, l'Helena en castellà i la Maria-Teresa en català, sense el més mínim problema; sa mare em comenta que no entén molt bé el que diu ma filla, però se l'escolta, adonat-se que no és gens difícil; jo li faig d'intèrpret en algunes ocasions, però després d'una estona ja no cal. Bona sort Helena.

Al vespre del mateix dia, després de dinar, tornem a la mateixa platja, ára ma filla fa amistat amb una bessonada de dues xiquetes vileres, la Paula i la Sara, una mica més xicotetes que la meua, que estan allà amb la mare. Parlen en castellà, tot i viure a la Vila. Ma filla els parla en valencià sempre, i també així parlem amb la mare, que tot i ésser de parla habitual castellana, fa el petit esforç, tan agradable, de fer servir el valencià, llengua que coneix bé, tot i no fer-ne ús. Ens falta una miqueta! De fet, les dues xiquetes bessones, després d'estar un parell d'hores amb ma filla i nosaltres ja comencen a expressar-se i dirigir-se a nosaltres també en valencià. Ens diuen que la seua mestra és la Vicenta-Maria, que pel nom estic segur que déu ésser vilera. Que poquet ens falta per recuperar la llengua, si ens deixaren!

Fins aquí la cara. I aquí ve la creu. Acabem el dia en la xocolateria de Valor, un lloc on gaudir de la millor xocolata de la vila, amb vistes al mar. Quan ens n'anem a ma filla li ve de gust menjar-se uns bombons. A l'entrada de la xocolateria en tenen un bon surtit. em dirigesc a la despatxadora, una xica ben jove i simpàtica, d'aspecte agradable... li diem que ens pose uns bombons per a la xiqueta. La despatxadora, tota nerviosa i encara somrient diu: "me podrian hablar... (s'atura, s'ho pensa, volia dir en castellà però no ho acaba de dir) es que soy de Santiago" i es diu efusivament la mà a la pitrera on hi ha una etiqueta identificativa on, en comptes d'anar el seu nom, hi diu: Santiago de Compostela. Ja la tenim, ja ha eixit l'amo, pitjor encara, l'esclau més vil convertit en amo d'altres. En fi, no és culpa d'ella, ja ho sabem, però per l'aro, no... Li conteste seriós i sense alterar-me gens, però amb fermesa a la veu i una indiferència absoluta pel seu lloc de provinença (¿per què hauria ara d'afectar una curiositat que m'acaba de llevar la seua descortesia cap al client de la terra que li dóna de menjar? A més, els diners són nostres): "I mosatros som d'aquí." La xica canvia immediatament d'actitud, es mostra nerviosa, potser una mica avergonyida, potser té por que em queixe... ai, ai, ai, aquests que no es deixen xafar, com són! El cas és que no canviem de llengua en cap moment, ni entre nosaltres, és clar, ni per dirigir-nos a ella. I el cas és que ens entén perfectament, i ha de renunciar al seu tic d'amo. Quan ens ha servit, li somric, li faig una propineta i li dic: "adéu simpàtica!" ella torna a somriure i em dona les gràcies amb gest alleugerit. Ho veus, com no costava tant, dona?


La Vila Joiosa. Per la banda de la Malladeta. Un altre paradís no del tot perdut.









    
(Aquest escrit encara està incomplet) 

Cap comentari:

Publica un comentari