dijous, 14 de juliol del 2011

Milan Kundera i la destrucció de la memòria

Farà uns dies mirava a la televisió un canal comercial que m'arriba per parabòlica. És diu Viva l'Italia i ofereix durant tot el dia poca cosa més que televenda d'antiguitats i bosses de dona de marca. Jo me'l mire en ocasions per tal de millorar el meu modest coneixement de l'italià (toscà), perquè els que hi parlen ho fan ràpidament i espontàniament, és un parlar viu, poc encarcarat pels guions escrits. Això ajuda a agafar soltura a l'hora de parlar.

El cas és que el tenia posat, aquest canal, però no en feia massa cabal, anava d'ací d'allà de la casa fent coses, quan de sobte vaig sentir una cosa poc habitual. Segurament és que Viva l'Italia emet des de Nàpols, sinó trobaria poc context a la petita arenga que un home gran, canut i amb ulleres feia contra la unitat d'Itàlia i en favor de l'antic regne de Nàpols. Era una mena d'espot publicitari, amb una forta càrrega contra l'statu quo de l'estat Italià. Ja sabeu que fa ja temps el nord d'Itàlia, on es va forjar la unitat política de la península, per la força evidentment, ara blasma contra el sud més pobre (Nàpols, Sicília, Calàbria...) a qui acusa de no estar a l'alçada, amb un discurs que cau sovint en el menyspreu. Tot això és molt complex i té molts aspectes, perquè al nord hi ha també moltes diferències i moltes nacions incloses, com ara els retorromànics i els vènets. Està també relacionat amb el que allà a Itàlia en diuen "dialetti", però que són veritables llengües separades independentment del tronc llatí, tot i la seua proximitat i semblança.

Però és evident que les conquestes piemonteses, les guerres "heroiques", tal com se'ns fan entrar pels ulls, d'en Garibaldi i en Cavour, no eren altra cosa que guerres de conquesta, on tots van caure i van ésser unificats, Estats Pontificis inclosos. Velles capitals amb moltíssima història van caure sota el banderot tricolor. Roma, elegida per ésser capital, pel seu prestigi derivat de l'antiguitat i per la seua situació geogràficament centrada en el nou mapa de la unificació, era una població més propera, per parla i per costums, al sud napolità, que no pas al nord. No sé si sabeu que la llengua oficial de l'estat italià, el toscà o italià, no era pròpia de l'actual capital, Roma, sinó de la zona de Pisa i Florència (la Toscana) i que ja abans de la unificació havia esdevingut un referent cultural considerat superior a les altres llengües d'Itàlia, i, com havia de passar, en crear-se la unitat, inexistent des de la caiguda de l'Imperi Romà, va esdevenir única llengua oficial. Roma parlava romanesco, i encara, tot i la fortíssima influència del tosca, n'hi trobem rastre, sobretot en la fonètica i el vocabulari. Enmig d'aquest sarau, Roma, que era dels papes i no ho havia pretés, es va veure convertida, per obra dels artífex de la unificació, en la capital d'un estat nou de trinca, i va assumir el seu paper d'uniformització de la península i les illes a través d'una llengua que no era la seua. Interesseu-vos pel romanesc quan aneu a Roma.

Bé, totes aquestes qüestions, lingüístiques i polítiques, són massa extenses per a tractar-les ara, però el fil em mena i em desmarranxe una mica. El que volia comentar-vos és que, a la fi del petit discurset en favor de l'antic regne de les Dues Sicílies, una clara reacció al racisme que ve del nord, en lletres de títols de crèdits va aparéixer una frase de l'escriptor txec Milan Kundera. Segurament molts de vosaltres ja la coneixíeu, perquè corre per ahí per l'internet. Jo no la sabia, però em va colpir. Difícilment es pot expressar millor amb paraules una idea més pròxima al que li passa a la nostra terra. És del llibre Kniha smíchu a zapomneni "El llibre del Riure i de l'oblit" (1979, Paris, ed. Gallimard). Aquí us la deixe, perquè hi penseu. Té l'estructura d'un petit diàleg.

 "Per liquidare i popoli" diceva Milan Hübl "si comincia col privarli della memoria. Si distruggono i loro libri, la loro cultura, la loro storia. E qualcun altro scrive loro altri libri, li fornisce di un'altra cultura, inventa per loro un'altra storia. Dopo di che il popolo comincia lentamente a dimenticare quello che è e quello che è stato. E, intorno, il mondo lo dimentica ancora più in fretta." 
 "E la lingua?"
"Perché dovrebbero togliercela? Non sarà più che folclore, e prima o poi morirà certamente di morte naturale".

"Per a liquidar els pobles" deia Milan Hübl "hom comença per privar-los de la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seua cultura, la seua història. I algú altre els escriu altres llibres, els forneix amb una altra cultura, inventa per a ells una història nova. Després el poble comença lentament a oblidar qui és i qui ha sigut. Al seu voltant, el món encara l'oblida més ràpidament."
"I la llengua?"
"Perquè ens l'haurien de llevar? No esdevindrà altra cosa que folclore, i més aviat o més tard morirà sense remei de mort natural."

Una mort natural, afegiria jo, que és una eutanàsia, un suïcidi induït.

Impressionant, veritat? Acabaré amb una altra cita que m'enxisa, d'en Ludwig Feuerbag, de L'essència del cristianisme, i que també ens la podem aplicar, perquè ens calen molts i molts arguments contra la força bruta dels ocupants del nostre país i dels nostres conveïns que s'hi han venut:

"La paraula fa l'home lliure. Qui no sap expressar-se és un esclau"

Que passeu un bon dia totes i tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada