dilluns, 20 de juny del 2011

Amb una miqueta d'esca, s'encén l'espurneta

Santomera és un poble de Múrcia, a tocar de la frontera amb el País Valencià. Vegem com arribar-hi.

Per la carretera general que duu d'Oriola a Múrcia, després de passar a la vora del que queda dels horts de palmeres de la capital de l'antiga Governació (la part del Regne de Múrcia incorporada a la corona per Jaume II el Just), i passar per un tunel petit, tindrem, a mà dreta del camí, les penyes empinades, llises i pelades de la serra d'Oriola, de color cendra, de vegades rojós, i a mà esquerra vistes a una horta ampla i feraç, travessada pel riu Segura.

Passarem pel Rincón de Bonanza (pronunciat "Bonansa"). Si hi aneu, no perdeu de vista la Casa de Bonanza, un impressionant casalot rural gòtic en ruïnes, per la desídia dels responsables del patrimoni valencià i del consistori oriolà (Oriola ha perdut ja bona part del seu riquíssim patrimoni arquitectònic civil, medieval i modern), on, en parlar amb un dels propietaris, un home de la família coneguda per los Bonanseros, em vaig assabentar una mica de les condicions en què estava aquest edifici singular. Sembla que als arxius de l'església de sant Jaume d'Oriola es conserva una referència al fet que en aquest casalot van pernoctar les cavalleries que el rei Ferran menà a la guerra de Granada l'any 1492.

Després passarem el Raiguero de Bonanza, i més endavant el  Raiguero de Levante i el Raiguero de Poniente, on la part genèrica del topònim, raiguero és un catalanisme per a referir-se a la part més baixa de la muntanya. El terme no apareix als diccionaris castellans (cosa que tampoc ens hauria d'estranyar massa, ja que les diferències dialectals no són el plat preferit d'aquella cultura), però a més a més, si cerquem el mot, únicament ens el trobarem aquí, a l'Horta d'Oriola, i estés també en les zones properes de Múrcia; l'Alcover-Moll ens diu que és paraula antiga, equivalent del castellà falda (d'una muntanya) i podem trobar-lo a Mallorca també com a topònim, Raiguer. No té gens d'estrany, atés que tota l'Horta d'Oriola està farcida de topònims de substrat català, però en concret aquest presenta la peculiaritat d'haver conservat un mot antic català que jo ja no he pogut sentir a les zones catalanoparlants properes. L'Horta d'Oriola és un petit pou de sorpreses.

Després de passar la partida de la Aparecida (pronunciada l'Aparesida) entrem a l'actual frontera amb Múrcia. Passarem de seguida  pel Siscar, topònim-fitònim d'origen català, evidenciat per la s- inicial no adaptada a la fonètica del murcià general, parlar que evita la pronúncia de ce com a se ("seseo") per a diferenciar-se el més possible del parlar murcià amb substrat fonètic català més visible, és a dir, el de l'Horta d'Oriola i el del Camp de Cartagena. En aquestes dues zones sí parlen encara amb la s. Cal tenir en compte que els estudis més assenyats, els del doctor Brauli Montoya, donen com a data aproximada de la desaparició del català a Oriola les acaballes del XVIII, havent-hi testimoni d'un parlant encara en la primera meitat del segle XIX; alhora, a Cartagena, segons el doctor Grandal, el català perviuria com a mínim fins a començaments del segle XVI, mentre que a Múrcia ciutat la desaparició de la llengua, testimoniada clarament per en Muntaner al segle XIV, potser s'esdevingué molt abans. Per als pobles murcians és impossible de fer una aproximació cronològica.

En la mateixa línia de frontera, una miqueta més cap a la costa, de la banda murciana, hi ha el poble de Beniel, que conserva a l'entrada, per la Vereda del Reino, dos pilars anomenats popularment los Pinochos, que eren la fita entre els dos regnes; i entre la gent gran d'aquell rodal encara recorden com abans es referien al Reino quan havien de pasar a la banda de València. Doncs bé, en aquesta contornada vivia de menut Luciano, un professor de castellà molt afable i bona persona que vaig conéixer quan ensenyava llatí a l'institut Mariano Baquero, al barri de Quitapellejos de Múrcia (o, com volen que semble més fi, a la vora del barri del Carmen, a l'estació del ferrocarril; salutacions des d'aquí els envie als meus antics companys i companyes d'aquell centre, i a l'alumnat de Múrcia i Algezares). Luciano, que era prop a la seixantena  a finals del 90, em deia que quan ell era menut, les cases on vivia al terme de Beniel, en el camp, eren properes a altres cases que estaven a la banda del Reino, i que ell s'ajuntava amb els xiquets valencians de parla castellana-oriolana per jugar, i que quan tornava a cas ho feia dient sapato, en comptes de zapato, i que son pare, afegia còmicament, li espolsava amb el sapato per tal que parlara bé, i no com els seus veïns del Regne. L'anècdota sociolingüística clarifica molt sobre l'extensió del fonema castellà com a oposició a la pronúncia catalana. Salutacions Luciano, amic, espere que estigues bé.

Ens hem apartat del camí, perquè marxàvem cap a Santomera, on les carxofes són alcaciles, en un parlar murcià ple de dialectalismes no recollits per la normativa castellana i farcit de catalanismes lèxics (i potser sintàctics) a enrolls, per substrat i per adstrat, però sense sapatos, sinó amb zapatos. Nosaltres hi hem anat aquest diumenge 19/6/11, perquè volíem passejar pel "mercat medieval" que hi havia amb motiu de les festes de moros i cristians, que han passat a molts pobles de Múrcia des del País Valencià.

Hi havia atraccions de fira per a entretenir els xiquets. Ja sabeu, per altres escrits meus, que a ma filla li enxisen. Entre elles una gran bassa d'aigua amb rulos i boles enormes de plàstic, on la canalla s'hi fica i fan voltes i voltes i s'ho passen molt bé. L'encarregat era un home de poc menys que la seixantena, xerraire i simpàtic amb els clients. M'imagine que ens haurà sentit parlar, a la dona, a la xiqueta i a mi, però haurà sigut dues paraules, i ell, de seguida, gairebé automàticament (jo ni tan sols m'havia adonat que ens estigués sentit), ens ha dirigit la paraula, jo diria que amb goig, en un català oriental, per a mi preciós. M'ha sorprés una mica, la veritat, la rapidesa i naturalitat amb què aquest home ha captat la seua llengua entre l'atropoll de xiquets i pares que regnava al seu voltant i ens hi ha parlat, potser àvid d'escoltar-la tan lluny de casa. M'ha sorprés la seua fidelitat lingüística, quan molts dels parlants d'aquesta mateixa llengua procuren d'amagar-la el més possible.



De seguida l'hem feta petar, allà sota el cel murcià, amb el fons de la serra d'Oriola, ell en el seu català de Barcelona i jo amb el meu català de Crevillent, una mica retocadet i normalitzat. Així és com l'home, en Francisco Casado, treballador de l'empresa de son fill, en Francesc (així m'ha dit ell els noms), "Fran Casado", que es dedica aquestes atraccions, m'ha dit que era de la ciutat comtal i que en acabar les festes de Santomera estarien treballant a "Alicant" i a València. He gojat de la conversa i de la germanor de llengua. He comprovat que, a la més mínima, al lloc més insospitat, ben entrat ja el segle XXI, la nostra llengua aprofita per revifar l'encenall més petit, allà on es trobe. Ha sigut un bon dia.

En Francisco Casado de barcelona i na Maria-Teresa de Crevillent, dues generacions separades pel temps i l'espai, i unides per la mateixa llengua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada