dimarts, 14 de juny de 2011

Petit manifest per la llengua

Aquest és un escrit brollat del cor, que amablement l'Associació el Raig de Crevillent em va permetre de llegir, després de l'acte de la lectura del manifest "Sí a la llengua" d'Escola Valenciana, davant de la Casa de la Vila de Crevillent, el dissabte 11/6/11, abans de la presa de possessió del nou govern municipal. És una resposta a l'anomenat decret de trilingüisme, que pretén eliminar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, mai acomplerta, i llevar als nostres fills el dret a elegir la llengua de l'ensenyament, el dret d'estudiar en la nostra llengua.

En una ocasió em van dir al meu poble: “Ah! Tu defens el valencià? Això és el que fan els comunistes, veritat?” Per la mateixa època, mentre feia de professor a un institut de Múrcia, sortí el tema de les llengües en un descans, i allà em digueren, amb expressió de fàstig: “Això del català és un invent de la dreta catalana, de la burgesia”. Ara, als que ens enstimem la llengua, el que toca és dir-nos “independentistes”, com si fóra un nou pecat de la llista dels capitals. La pitjor connotació, l’ús més denigrant i negatiu de qualsevol adjectiu, o qualsevol injúria, o allò que alguns han decidit o pensen que és una injúria, és bona per aplicar-nos, per  aplicar a la nostra llengua.
            Perquè el que molesta és la pròpia llengua, són els seus parlants. Encara he pogut sentir l’humiliant: “No em parles en valencià, que això és una falta d’educació”, tot i que, qui ho deia tenia família valencianoparlant, era d’aquí i m’entenia perfectament. Sabeu una cosa? La marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo. Jo crec que nosaltres som, simplement, sense més adjectius injuriants o suposadament injuriants, valencians, res més.
            Els que teniu com a mínim la meua edat (poc més de 40) recordareu les campanyes racistes que sentíem a tot arreu i que ens engrescaven al nacionalisme ranci a finals dels 70: Ingleses piratas! Malvinas argentinas! Gibraltar español! Anglaterra era la pérfida Albión que, si no hagués estat per una ventolera, ai pobra! hagués quedat socarrada en mans de l’Armada Invencible. Amb els Estats Units no s’atrevien a tant, tot i que foren els causants de l’última ruïna del seu imperi, i només hi feien el ploramiques.
            Ara ja l ‘anglés és bo, imprescindible; ens el volen ficar fins i tot a la sopa, tot i que la majoria dels governants no n’entenen un borrall i no en diuen ni mitja. I a l’ensenyament es vol fer servir, sota excusa d’una pretesa necessitat imperiosa dels nostres estudiants, que no podran treballar, però podran recitar Shakespeare (o segurament, ni així) com una arma ben efectiva per acabar d’arraconar la nostra llengua a l’ensenyament. Està passant ja, no m’ho invente: professorat ressentit contra el valencià, que mai ha volgut dir ni mitja paraula en la nostra llengua, i que la feia servir d’excusa per a justificar dificultats de comprensió de l’alumnat, ara, sense cap rubor a la cara, demana de fer les seues classes en anglés. Així sí, que els nostres fills ho entendran tot i no tindran fracàs escolar!
            Però, ¿no ens havien dit sempre que el castellà era tan i tan important, tan útil, que tots maldaven per estudiar-lo, que si 300 o 400 milions, que si gràcies a ell podem anar a Xile o a Perú (a parlar amb indígenes desheretats no, alerta) o allà on siga…? Per cert, quants de nosaltres ens passarem  enguany per les Amèriques sense guia? En fi, i ara resulta que no, que hi ha una llengua més important, que sense l’anglés no es pot viure, que, sense ser-hi llengua oficial, seràs un pària si no l’aprens, i és possible que fins i tot t’obliguen. En qué quedem?
            Ens han pres el pèl, ens han timat. Sempre ens timen, sempre ens timaran.
            Han passat trenta anys de pretesa democràcia, on els drets històrics de la nostra llengua mai ens han estat retornats ni de bon tros, després de 300 anys d’annexió del nostre país per Castella. Als qui demanem aquests drets ens miren com si fórem d’altre món, però a ells els sembla el més lògic del món plorar per una pedra, Gibraltar, que van perdre, pobrets, en la mateixa guerra en què nosaltres vam perdre tots els nostres drets com a poble.
            Encara, tot i les lleis que diuen protegir-nos, hem d’estar bregant, lluitant sense descans, pels nostres drets lingüístics, col·lectius i individuals. Sabeu quina ha estat una de les primeres mesures del PP al govern municipal d’Elx? Canviar el nom del Gran Teatre i L’Escorxador, per tal, diuen, “d’eliminar la càrrega ideològia de l’oferta cultural” de l’ajuntament d’Elx. Ni ells mateixos es creuen les mentides que escampen. Ara, com es dirà Gran Teatro, ja no en tindrà, de càrrega ideològica. Perquè darrere de la seua llengua no n’hi ha, de càrrega ideològica, no; ara només hi haurà, al darrere del Gran Teatro, el torito, la roja, la banderita española, el macho ibérico i els botigets en forma de guardia civil amb un penis descomunal per pitorret.
            Portem segles d’agressió i postergarció de la nostra llengua i cultura. I portem trenta anys en què s’ha fet ben poca cosa per remediar-ho. Trenta anys d’agressions continuades i impunes, de violació de tota mena de lleis i drets. Ens hem acostumat a deixar-los fer, pensant, potser, que amb el temps aprendrien a respectar-nos, però ells no en tenen prou. Volen acabar d’aixafar-nos com a panderoles arraconades.
            Una de les poques esperances que li quedaven a la nostra “pobra, bruta, trista, dissortada” llengua era que les nostres xiquetes i xiquets pogueren estudiar en valencià. No sé quantes lleis, per precàries que siguen, va a saltar-ser aquesta gent que entra avui a governar-nos. Però, companyes i companys, ens toca aprendre i judicialitzar aquest tema. Ells ho fan a Catalunya sense complexos, sense tenir en compte els drets històrics i el consens sobre la llengua allà, denunciant la immersió perquè alguns tinguen el “dret” d’estudiar en la seua llengua fora del seu territori: que intenten el mateix a França, per exemple, o millor, a Texas o a California, a veure qué tal els va. I aquí ens volen tallar a nosaltres el mateix dret, a centenars de milers de valencians. El dret i la il·lusió.
            Durant trenta anys els hem permés molt. Ha arribat el moment de reblir-los a denúncies. Que això siga el començament de la fi de les seues malifetes, que aprenguen a respectar-nos. Jo vaig matricular ma filla en línea en valencià, i vull que continue així, no l’estafa que ens volen fer colar.
            L’enemic és fort, perquè segueix consignes de Madrid. Però a mi no em falta l’alè, i a vosaltres tampoc. A per ellls, que són molts i molts, però molt covards i insensibles.
            Visca el valencià i muira el mal govern!

Cap comentari:

Publica un comentari