Mala educació, de qui?

Anem sovint a Elx, gairebé una volta o dos per setmana. És una ciutat preciosa, no crec exagerar si dic que una de les més belles del món. No perdeu mai l'ocasió de visitar-la. Nosaltres tenim la sort de viure a una desena de quilòmetres. Té també una gran oferta de llocs d'oci i de parquets per a les criatures. Avui, com fem sovint, hi hem sopat, la dona, la filla i jo; el lloc es diu "La Sabata" i sempre està ple, amb la gent com a figues en quintars; és a un barri que sembla nou de trinca, que la gent coneix com a sector Cinco.

Quant ja ens faltava poc per a acabar, hi ha entrat un grup de persones que han segut al costat d'on som nosaltres. Eren un matrimoni gran, de la seixantena, un altre matrimoni entre els quaranta i els cinquanta i una dona sense parella més jove. Mentre seuen els sent parlar, a la meua esquena, en valencià, amb molta naturalitat. Trobar nadius a Elx sempre és d'agrair. No tots, però com a mínim dues persones del grup el parlen. S'acosta a saludar-los un home jove, que es dirigeix a ells també parlant en valencià amb molta confiança, tot fent broma sobre un número de rifa que deia que li anava a tocar. Després se'n va.

Quan ja li han demanat a la cambrera el que volien, s'enceta una conversa, o més bé un monòleg, de la dona més jove. Estem a l´època de les reclamacions de notes als instituts i és un d'aquells milions de converses semblants que es reproduiran a tot arreu. No ho puc sentir tot, encara que sóc molt a prop, però sembla que li han preguntat per les notes del fill o la filla, perquè diu, parlant alt i clar en castellà, que li han suspés la física i química i el valencià. Aleshores la dona s'ensanguina, perquè, diu, havia anat a parlar al centre, i diu que la professora de valencià: (aprox.) "me hablaba en valenciano, y yo le hablaba en castellano, y ella me continuaba hablando en valenciano, y yo otra vez en castellano, y yo iba a decirle que no la entendía, por no mandarla a la mierda." I després sembla que una altra persona del centre, no he sentit bé, però potser tutora o cap d'estudis, ens podem imaginar que per suavitzar la tensió de la conversa, diu que s'ha interessat per la família d'ella, si era de tal o de qual, i que això tampoc li ha parat bé (com no?). La dona parlava aquest catellà amb substrat fonètic valencià, anava amb familiars o amics valencianoparlants i era de família d'Elx. A més, havia aguantat la conversa de la mestra contestant-li els arguments. No tenia, doncs, cap problema de comprensió de la llengua.

Jo ja no sentia més. La sang em bullia al cap, i mira que he vist, he viscut, he sentit i he llegit mil voltes coses semblants. Però, roden roden, és sempre el mateix. Aquesta gent pateix de: insensibilitat absoluta pels demés i manca d'educació (estava dient això a persones més grans, que parlaven valencià com a llengua materna); creença ferma i inqüestionable en la superioritat del seu canon cultural, de la seua llengua, per tant racisme (¿Per què l'altra havia de canviar de llengua?¿Per què no canviava ella, o, com a mínim, per què no continuava cadascuna en la seua, si l'entenia perfectament?); perea absoluta, per ser incapaç, després d'anys i panys, d'articular mitja parauleta en valencià; ús de la mentida, perquè volia dir-li que no l'entenia i no era cert, o de la violència i el menyspreu, perquè l´hagués volgut manar a la merda; covardia, ja que no ho va fer, segurament perquè pensava que la seua interlocutora seria tan roïna com ella, i capaç de suspendre son fill o filla en setembre de bell nou. A més a més, com ja vaig escriure en altra ocasió, el boc expiatori és sempre la baula més rovellada de la cadena, en aquest cas el valencià: la dona, enutjada com un titot, com no vol pagar-la segurament amb la incompetència de son fill o filla, carrega contra el valencià. Del docent i de l'assignatura de física i química no va dir res. Així ja podreu, abusananos. Intel·ligència mínima, insensibilitat màxima, roïndat al límit. Desitge de tot cor que la bilis se li faça agra en la boca. I de passada, que, qui siga, torne a suspendre i repetesca curs, au!

I per part de les altres persones presents, que només se l'escoltaven sense dir res, hi havia assumpció absoluta dels valors dels enemics. Però, qué hi poden fer, pobres, després de tan de segle de rentat de cervell, i de tant d'anys d'un altre de més perillós, el rentat de cervell en "llibertat". El més possible és que no hagen vist l'ofensa per enlloc o, si algun raconet del seu cervell l'ha intuït, ha descartat la contestació perquè de segur que no saben ni que poden contestar-hi.

Quan marxem, jo els he mirat, m'he colocat ben prop perquè pugueren sentir-me bé, li he parlat ben alt i clar i amorosament a ma filla en la nostra dolça llengua, i l'he abraçada. He pensat quant de treball em costarà d'explicar-li en un futur aquesta mena de coses, a la meua tendra Maria-Teresa. Però, hi ha tanta malignitat al món, que potser no em costarà tant d'explicar-li aquesta. Tot i que no vull que se li faça difícil de pair, perquè jo sempre li he dit que el més gran tresor que el papa i la mama li deixaran en herència, juntament amb l'amor que li tenim, és la seua llengua, la seua ànima, la nostra llengua.

De vegades el món fa fàstic. I jo, ho podeu suposar, he marxat d'allí amb unes ganes immenses d'escopir-li a algú a la cara.