Com si els hagués mossegat una serp.

Juliol de l'any 2000. La meua dona i jo, novençanets, som de viatge de noces a Roma. Hi hem anat pel nostre compte, no en viatge organitzat. Sóc professor de llatí i grec clàssic i mai hi havia estat, a la Ciutat Eterna: ja us podeu imaginar la il·lusió que em feia tot plegat. En total ens hi vam estar dues setmanes a Roma, una setmana a Nàpols i una setmana a la Toscana i al Vènet; era el primer viatge que féiem juntets després de 8 anys de noviatge, i a Roma!

Visitem les catacumbes de sant Calixt, al començament de la Via Appia. Són propietat, com tots els altres llocs de soterrament subterrani de Roma, de l'estat Vaticà. Aquí dins les visites no poden ser lliures, com a mi m'agrada, han d'ésser guiades obligatòriament. De tota manera jo procure anar a la saga i una mica endarrerit per poder enregistrar en vídeo amb més comoditat; la meua esposa, en tombar les cantonades d'aquell laberint fosc, digne del Minotaure, em fa senya de per on he de tirar.

A la fi del trajecte pare més atenció a les paraules del guia. Com després sabré, per una conversa amb ell, és un frare, crec recordar que jesuïta. És molt gran però no ho aparenta gaire. Prim i tesset, vestit de seglar amb color marronet clar, parla amb rapidesa, en un castellà molt correcte amb un lleuger accent que no identifique. Té una mirada realment aguda i intel·ligent. Les seues explicacions sobre les catacumbes, sobre els papes que hi foren soterrats, no se centren massa en l'anecdotari que t'esperes d'un guia. Parla amb moltes referències al grec clàssic, que només un erudit, enamorat de les llengües i amb coneixements sòlids, pot fer. Fa goig.

Gairebé al final, ja som menys els que l'escoltem realment interessats pel que diu. Ell ens mira, crec que capint l'interés que ha despertat en alguns. Aleshores (no recorde com hi arriba) esmenta son pare i explica que va nàixer dins l'Imperi Austro-Hungarés, i que parlava una llengua diferent a l'alemany, i que això estava perseguit, que estava molt mal vist. Que son pare ho havia patit. Nihil nouum sub sole, i en ma casa bullen faves i al costat a calderades. Trenta tres llengües, digué, es parlaven al vell imperi; son pare i ell eren, són, eslovens, una de les "minories" lingüístiques d'aquell mosaic de pobles sotmesos a la tirania.




L'Imperi Austro-Hungarés a començaments del segle XX; estampa de l'Atlas de Geografía Astronómica, Física, Política y Descriptiva, de Juan de la G. Artero, catedràtic de la Universitat de Barcelona, Litografía Labielle, Barcelona, 1911; gravats de Juan Soler. Aquest atlas, que guarde com un tresor, el vaig trovar a casa del meu avi, l'Olegario Pérez Martí.



El vell emperador Francesc-Josep I, segell de 1908 de la col·lecció particular de l'autor.



Aleshores no puc evitar de parlar-li i dir-li que aquesta mena de repressió encara existeix, que nosaltres parlem català i l'hem patida i la patim, dins l'estat espanyol. L'home, Roberto li deien, em mira amb els seus ulls intel·ligents, encuriosit per l'interés que ha despertat en una persona el seu comentari sociolingüístic, i amb una expressió de complicitat, de seguida em respon abonant-me: ell l'havia vist allí en primera persona, aquest menyspreu i prepotència. Em conta, ja a mi i a la dona personalment, perquè els altres van escampant la boira, que un dia, en un grup, va observar que hi havia un matrimoni de catalans que parlaven entre ells en la seua llengua, i que de sobte es va revoltar contra ells una dona de parla castellana, recriminant-los el fet de parlar català, talment, em diu amb èmfasi per descriure la situació, "com si li hagués mossegat una serp". Molt típic. Els molesten fins i tot les teues alenades, les teues converses privades, amb la família. Es fan conéixer a tot arreu.

A la botiga de records de les catacumbes l'home em busca i xarrem una estoneta molt gratament. És d'aquelles persones de qui lamentes el fet que de segur no les tornaràs a veure. Ens acomiadem, ell amb un cordial a Déu siau (diu que va viure una temporada a Barcelona) i retorna a la seua tasca.

A Déu siau Roberto i gràcies.
A reveure, Roma.