El boc expiatori o "ase nafrat, tot són mosques".

Potser fóra aquest bon títol per a un sainet. Però de segur que el sainet se’m tornarà drama. Només que he començat a escriure sobre un comentari que ahir vaig sentir, em venen al cap uns cartells que van aparéixer als corredors, foscos però grats, de l’institut on jo estudiava, el Macià Abela de Crevillent, devers l’any 1985, si la memoria no em falla, i els relacione de seguida amb la maldat diabòlica que està a punt d’anihilar, sota excusa falça de progrés, l’única esperança de supervivència i dignitat de la nostra llengua: la línia en valencià a l’ensenyament. Deixarem aquesta qüestió per a altre moment, perquè ara tot se m’embolica dins el cap, per Júpiter! com un arròs caldós. Ja em tindrà ocupat en una altra ocasió.

Torne a aquells cartells de fa més d’un quart de segle. S’hi veien uns simpàtics ninotets que figuraven xiquets i s’hi parlava de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. La veritat és que ja no els recorde més que difuminats. En aquell moment no ho acabava d’entendre, de qué anava aquest tema, perquè ningú ens ho va explicar, i això que érem a un centre educatiu i les primeres classes tímides de valencià tot just s’havien encetat. Amb el temps que ha passat, no diré que, per a ésser una llengua fortíssimament minoritzada durant moltíssim temps, no hàgem aconseguit coses, i bones, quant a ensenyament i quant a un lleuger aixamplament del prestigi social; però la majoria d’aquests avenços es repengen encara en el fet que, tot i ésser una llengua minoritzada, menyspreada, postergada, perseguida i prohibida fins fa poc, encara la nostra demografía representa en gran mesura una gran utilitat en la seua preservació. Aquesta demografia ajuda molt a la lluita d’aquells que creiem que la nostra llengua no és cap defecte, sinó que forma part de la nostra manera d’existir, i qui la menysprea i en fa befa, ens menysprea a nosaltres com a persones.

De vegades veig espurnes d’esperança, de vegades tot ho dóne per perdut, però això sí, me n’aniré al sepulcre feliç de no haver contribuït al genocidi del meu poble, genocidi fomentat des de fora i des de dintre, i consentit pel mateix poble que el pateix. La majoria dels valencians no es mereixen la llengua que van sentir per primera volta, de llavis de sa mare, de son pare, de l’àvia, de l’avi, dels familiars, dels amics. Ja s’ho faran: si són creients, ja han de saber que cremaran a l’infern per aquest menyspreu.            
Clar que, aquells que ens respectem i respectem el nostre poble i cultura, i respectem els altres pobles i cultures, des del nostre àmbit lluitem per aconseguir la dignitat de la nostra llengua, per nosaltres i pels nostres. Però des d’aquest extrem sud on visc el dia a dia, en un poble que fins ara ha mantingut un altíssim grau de valencianitat lingüística, els tics mentals de la gent segueixen en bona part intactes. I el prejudici. I la falsetat. I la injustícia.

Ahir ho vaig veure més que clar: el monstre amb qui lluitem, sempre amb prudència, sempre amb l’ai al cor, continua ahí, amagat, esperant l’oportunitat d’apunyalar-nos on més mal fa. Al gra: vaig gairebé dia sí, dia no, a un petit supermercat familiar molt proper de casa, de tota la vida. El fill dels actuals propietaris és un alumne meu, no dels de més rendiment, però bon xicot i responsable, i ha aprovat el segon de BAT. Ara prepara la selectivitat. Aquesta setmana, a l’institut, hem viscut un petit drama en el lliurament de les notes, en haver quedat dues xicones suspeses amb una sola assignatura per a setembre. Clar que sí, home, ja ho sabem: que sí, que és culpa d’elles, que no es van espavilar prou, però hi ha una més que evident manca de clemència en la decisió del professor, que ara no ve al cas… Tornem-hi. A la botiga comente amb la despatxadora, la mare del meu alumne, una xica amb gairebé la mateixa edat que jo, el cas digne de lamentació. La xica, tota comprensiva, expressant la dificultat que aquelles pobres (que, ja ho hem deixat prou clar, no havien estudiat prou) havien tingut per superar aquella assignatura, remata amb el comentari següent, si fa no fa: és que la filosofia és tan difícil (ho ha comprovat, diu, tot fent una ullada als llibres de son fill), tots aquests continguts tan embolicats (és clar, qué voleu? Kant, Plató i tota la pesca)… i (rebla el clau), a sobre en valencià!

Fantàstic, veritat que sí? Ja hi hem arribat on anàvem. A qualsevol que no hagués estat jo, aquest argument li hagués resultat inapelable: és la uox populi de les converses del mercat. Clar que sí, home, ¿que dues xicones en edat impressionable i desvalgudes han estat suspeses amb una assignatura per a setembre en el que potser és el moment més transcendentals de les seues encara curtes vides? No Busqueu més, xe! Si està clar… la causa: el valencià.

Ja ho hem trobat, caram! Has vist que n’era, de fàcil! Clar que sí: el boc expiatori, el caper emissarius o azazel del Iom Kipur. L’ase de tots els colps. La culpa, del valencià. Per a mi aquestes paraules van ser sorprenents, sobretot pel context gairebé de batalla campal que feia unes poques setmanes vaig viure en una reunió de l'institut, sobre la qual ja parlaré més endavant.

Però seguim on érem: l’equació funciona sempre: la culpa no és de qui t’aixafa, sinó d’un altre a qui tu pots aixafar. Que hi ha problemes econòmics i els culpables són banquers, especuladors, multinacionals… no home, no, la culpa dels emigrants, que venen a robar-nos el pa i el treball de recollir taronges; que ve una pesta que deixa piulant tota Europa? Doncs a matar jueus, que és més fàcil que entrar al palau del rei; que un professor estricte no coneix la clemència, o, si voleu, que una assignatura és difícil, o costa d’estudiar, o no te l’expliquen bé, o que no has fet brot en tot l’any, bah! cosetes sense importància. La culpa, és clar, és del valencià.

La xica, que és molt bona persona, ho deia de tot cor, com un tòpic més de la vida; li vaig agrair el comentari, perquè em va aclarir molt la forma d’expressar el que estic escrivint (i ja la vaig avisar, que ho escriuria, i li vaig agrair la idea). Perquè, i ara ve el més gros, falten per descriure unes circumstàncies que, de segur, a qualsevol oidor li farien donar la raó càndidament o maliciosament a la dona.

I les circumstàncies són aquestes: el seu xicon és valencianoparlant nadiu, per part de pare i mare i tota la família extensíssima. Tots els seus amics són valencianoparlants; fins aquí, no res d’extraordianri, l’argument potser encara me’l retraurien. Però ahí va la resta: ha fet l’escola, l’ESO i el Batxillerat en línea en valencià sempre, com va sa germana, com van els seus cosinets. No cal dir que no té cap problema de comprensió, a més és un xicot molt despert, enginyós i intel·ligent, que amb poca feina passa endavant, i segur, segur segur, que per a ell el valencià no és cap problema. Com tampoc ho és per a les dues xicones que no podran presentar-se a selectivitat aquest mes de juny.
Per tant, estem parlant d'un argument gairebé fantasma... però, agafeu-vos fort, l’arremat ben sorprenent és que el professor de la matèria en qüestió (sí, ja ho havia dit, la matèria del “castigador” és la filosofia) és d’Albatera (L’Horta d’Oriola o Baix Segura), castellanoparlant, i fa les seues classes, dins de la línia en valencià també, perquè eixa és la línia que tenim, en… castella!  Que us ha semblat? El món a l’inrevés, a que sí?

Ens fan veure, a tots i totes, el blanc negre, i el negre blanc. O siga, que sí, que el valencià havia de tenir la culpa, quan podria ben bé ser que el raonament haguera d’ésser el contrari: ¿És que a algú no se li podria haver passat pel magí de pensar que dues xicones valencianoparlants i de línia en valencià, potser havien suspés l'assignatura per haver-la fet en castellà? No, això, no, clar. Per ser justos, no cal ni tan sols aquesta última consideració. Però potser caldrà recordar, per acabar amb qualsevol sospita, que en la mateixa classe hi ha dos alumnes de línia en valencià amb matricula d’honor, un 10 fins i tot en filosofia…   De tot té la culpa la nostra dissortada llengua. Això és el que han fet creure el nostre poble, això és el que la gent segueix creent després de 30 anys de Llei d'Ús i Ensenyament.
La meua amiga del supermercat, la Cristi, és una de tantes veus innocents del verí que destilen els enemics declarats de la nostra llengua. Enemics que no són soles allà, a les Castelles: la invasió dels suplantadors de cossos ja fa molt de temps que va ennegrir els cors de molts valencians. I molts d'ells ho saben. Aquests són els culpables, genocides i col·laboradors actius. No la mereixeu aquesta llengua, valencianets i valencianetes, ja ho he dit abans (com em repetesc!), no la parleu, xi!, que la parlaven els vostres pares i vosaltres l’embruteu, parleu castellà, que tant us agrada, llepaculs, o anglés, que us han dit que és tan important i us ho haveu cregut.

Veges! sempre ens havien fet creure que el més important d’aquest món era el castellà, i ara resulta que no, ja no són pirates, ja no els ajuden els vents contra l’Armada Invencible, ja no importa que siguen protestants. Segur que tot faria molt de riure, com un sainet, si no fora la representació exacta de la patètica misèria en què han convertit la nostra cultura, la nostra llengua, digníssima, bella, entranyable, com qualsevol altra, però per a nosaltres, la nostra. Misèries humanes, misèries humanes. Bona nit i salut!

Dimecres 1/6/2011